Cap de setmana al Delta de l'Ebre

Fa uns quants caps de setmana vam anar al Delta de l'Ebre. Si hi heu d'anar us explicaré una cosa que nosaltres no vam tenir en compte i que potser us interessa. La major part del delta són camps d'arròs i aquests segueixen el seus temps de cultiu any rera any, sempre igual des de fa gairebé dos segles. A l'hivern els camps estan secs i per tant són marrons, a l'abril s'inunden d'aigua i així tot el delta és converteix en un mirall, al juny l'arròs ja està crescut i els camps semblen una interminable catifa verda, al setembre l'arròs ja està llest per collir i tot el delta adquireix un preciós color daurat. Nosaltres, com haureu deduït per la data d’aquest post, vam anar-hi en el pitjor moment.

El delta era per tant una gran explanada marró, i per acabar-ho d'adobar feia molt de núvol i boira així que semblava que tot es posava en contra per a gaudir d'un dies solejats i tranquils fora de la ciutat. Però si t’agrada la fotografia, aquestes condicions poden ser també molt interessants. Així que encara que no ens donés gaire el solet jo m’ho vaig passar molt bé fotografiant els paratges pseudo-fantasmagòrics del delta. Suposo que la Sara haguès preferit una mica de sol, però “mai no plou a gust de tothom”...

Nosaltres ens vam endur les bicicletes dins del cotxe per si el temps ens ho permetia poder fer una rutilla per algun dels mil caminets que pots trobar per allí. Dissabte feia molta boira, però com no va ploure fins la tarda vam poder fer una passejada des de la Casa de Fusta fins a la platja que toca amb la punta de la Banya. De n’hi do el tute que ens vam fotre!!! A més fotíem una pinta que tela. Tota la gent anava amb unes super mountain bikes i molt equipats i nosaltres, en plan patxanguero com si anéssim de passeig per la diagonal.

Mostra Ruta Casa de Fusta (bicicleta) - Delta de l'Ebre en un mapa més gran

Al dia següent en canvi vam deixar les bicis dins el cotxe i vam fer una caminada de gairebé dues hores per la Punt del Fangar. No vam arribar al far però ens hi vam quedar ben a prop. Va ser molt xulo.

Quant fem coses d’aquestes em dono compte de lo necessari que és estar a prop de la natura de tant en tant. La gent de ciutat estem completament desnaturalitzats i malauradament ens sorprèn en excés la sintonia que sents quan estàs a prop de la terra i lluny de l’asfalt. És una sensació magnífica!!

Mostra Ruta Punta del Fangar - Delta de l'Ebre en un mapa més gran

Com us dic, el temps no va acompanyar gaire, però el menjar en canvi... això no ens va fallar!!! Vam menjar com animals, el diumenge de tornada cap a Barna pensava que en qualsevol moment fotríem un pet i ens començaria a sortir arròs per les orelles. Els dos dies ens vam fotre uns super arrossos que estaven increïbles. Ara us recomanem el llocs on vam menjar. Fins i tot us dic que valdria la pena fer un “sube y baja” només per poder gaudir d’un arrosset a la vora de Delta.

CONSELLS:

1. Casa Rural Mas del Tancat

Us recomanem molt aquest lloc per anar a dormir si visiteu el Delta. La casa era molt maca i estava enmig dels camps però al mateix temps a cinc minuts en cotxe d'Amposta. Ens va sortir molt bé de preu i l'habitació era molt boniqueta. Es podien fer tots els àpats si volies, però nosaltres només vam fer els esmorzars. Eren realment bons. Les mermelades i el "bizcocho" que feia la senyora eren espectaculars. Tant és així que nosaltres ens vam endur algunes mermelades cap a Barcelona.

Casa Rural Mas del Tancat

Camí dels Panissos - Amposta

(0034) 656 901 014 

2. Can Paquita

Aquest restaurant ens el van recomanar el Jordi i la Belén. Gràcies!!!! Va ser un gran encert. El restaurant està a Poblenou del Delta, un lloc ben curiòs. Vam picar uns musclos i després ens vam menjar l'arròs Can Paquita que portava entre d'altres coses ànec i angula. mmmmm!! 

Can Paquita

Rda. Pins, 5, Poble Nou del Delta.

3. El Racó del Riu

Aquest ens el va recomanar la senyora de la casa rural (bona senyal). Està a Sant Jaume d'Enveja, just a sota del nou pont que s'està construïnt. Només entrar ja vam saber que havíem encertat. Estava a tope i totes les taules tenien al costat la seva paella amb el respectiu arròs o fideus. Nosaltres en vam menjar un de sípia i escamarlans, però no havien moltíssims per triar. Estava increible, si no el millor, uns dels millors que mai he menjat.

Restaurant el Racó del Riu

Avinguda de l'Ebre s/n, Sant Jaume d'Enveja

+34 977 468 378

4. Article de "El Viajero" sobre el Delta.

Coquus. Curs de tapes

Volia escriure un post sobre l'Escola de cuina Coquus i he recordat que ja fa un any havíem parlat sobre aquest lloc a Viatges Habibi. Doncs aquest cop, us podré parlar més sobre pràctica que sobre teoria ja que amb el Jaume hi vam anar fa una setmaneta a fer un curs de tapes. El curs el feia l'Óscar Piedra del Restaurant Ospi de Sallent. Jo no el coneixia, però es veu que el tiu és molt bo.

El plan és el següent: uns dotze alumnes com a màxim, tots al voltant dels fogons i d'una taula de treball, una carpeteta per a cadascú amb totes les receptes impreses i un cuiner davant teu que les va fent. Durant dues hores aproximadament es van cuinant els plats i en qualsevol moment pots anar pregunant els dubtes que et vagin sorgint, que ja us dic jo que t'en surten, pq com es cuinen gairebé tots els plats de forma simultania hi ha alguns moments en que no saps molt bé per on vas. També deixen sortir als alumnes a fer alguna cosa i això és molt divertit. Jo vaig ser el primer voluntari, i vaig tenir la mala sort que se'm va relliscar una patata a sobre d'una senyora que anava tota elegant i polida, pobreta...

Un cop acabats els plats, arriba el millor moment. Després de dues hores salivant i aguantant la tentació de picar alguna cosa finalment comença l'hora de menjar el que s'ha cuinat. No et quedes tip pq tot s'ha de repartir com a bons germans (dit per un fill únic això no resulta creible), però és suficient i a més en el nostre cas tot estava excel·lent. Per acompanyar el pica pica, la gent de Coquus t'ofereix vinet o cervesa i això és un detall que s'agraeix i molt. Amb el Jaume ens ho vam passar de conya i crec que ho recordarem durant temps. No és barat, però és molt recomanable per a passar una bona estona o per fer un bon regal a algú que t'estimes.

Salut!

Escuela de Cocina Coquus
Ferrer de Blanes, 7, Barcelona (Mapa)
93 368 02 29

Restaurant Envalira

L’Envalira és un dels restaurants de Gràcia de tota la vida. S’hi menja molt bé i a més hi ha aquell ambient familiar i de gent de barri que a nosaltres tan ens agrada. Està a la Plaça del Sol, a la cantonada de dalt a la dreta, però si no el coneixeu probablement no us haureu fixat mai que hi és.

Nosaltres només hi anem els caps de setmana i sempre és millor reservar pq està a tope. El menjador es petitet i està molt atapeït, així que normalment dines molt al costat d’alguna altra taula amb alguna altra gent. La única pega és que es pot fumar i de vegades sent un lloc tant petit pot molestar bastant. El menjar és el típic de cuina catalana i les especialitats diria que són els arrossos. Estan molt bons, però si he de ser sincer els de la meva àvia són millors. Per picar gairebé sempre agafem carxofes fregides (m’encanten!!) i alguna coseta més. Us recomano molt que hi aneu. Menjareu molt bé, a un bon preu i en un bon ambient.

Bon profit.

Envalira
Plaça del Sol 13
Tlf. 93 2185813

Operació Perelló (capítol 2)

Com comentavem en el capítol primer, la primavera passada l’operació Perelló es posava en marxa. Només calia concretar els detalls i reclutar al personal que la duria a terme. Al més pur estil Oceans Eleven, el Roger va fer la llista dels possibles candidats per acompanyar-nos. Van sortir els mateixos homes que anys enrere havien participat en una altra operació a ses illes, l’operació “Cosme Pila”, en la que vam anar a conèixer a un home al que li atribuïen poders paranormals com per exemple curar els mals de queixal per telèfon o fotres tants ginxoriguers com ell volguès sense que se li pugessin al cap. El reclutament va ser un autèntic fracàs; els anys passen factura a tothom i la meitat de l’equip va refusar la proposta. L’estabilitat i les responsabilitats acaben pesant més que el risc i la incertesa que les operacions d’aquest calat poden generar, i això és precisament el que va passar entre els membres del nostre grup.

El Sergi no podia renunciar a les seves recents obligacions de pare i home públic, el Jaume havia orientat la seva vida al dolce far niente i ocupava el seu temps entre les platges de Cambrils i les aventures en el país del sol naixent, i de l’Albert,...bufff! d’aquest no se’n savia gaire res des de feia temps, les darreres notícies el situaven al Brasil, casat i també dedicant-se a la difícil tasca de ser el pater familias. Així, en pocs dies vam passar de ser els Ocean Eleven als Segu Two, osease, el Roger i un servidor.

Agafaven l’avió un dia d’agost entre setmana. Ens havíem donat tres dies per arribar a l’illa, apropar-nos a Felanitx, establir un centre d’operacions, rastrejar el terreny i finalment poder donar captura al Perelló. Ens envaïen els dubtes, la incertesa ens omplia el cap de preguntes sense resposta i com més a prop estaven del dia D més gran era el nerviosisme entre nosaltres. Què havia succeït amb el Perelló? Com era que no responia a les nostres crides? Estaria bé? S’hauria casat i hauria tingut canalla? I el que més ens preocupava de tot, s’hauria convertit en una persona normal? Estàvem a poques hores d’aclarir totes aquelles preguntes que durant anys ens havien torturat.

Vam arribar a Mallorca per la tarda, devien ser les 5 i el dia estava lleig i ennuvolat. Ho teníem tot planificat fins a l'últim detall i sabíem les passes que havíem de fer per arribar fins al Joan. Però de cop i volta, quan sortíem de l’aeroport direcció a un dels moments més esperats dels últims anys, tot va canviar. Va ser com un daltabaix. Encara no sabem que va ser el que va precipitar el canvi de plans, però sense gairebé ni pensar-ho els dos vam decidir deixar de banda la minuciosa planificació que havíem definit i repassat durant mesos i deixar-nos guiar per la intuïció i el nostre infalible instint.

En menys d’una hora ens plantàvem al bell mig de Felanitx, aparcàvem al cotxe i ens disposàvem a trobar al Perelló. Es respirava una gran emoció i tensió en l’ambient, hi havia nervis. Estàvem exaltats pq sabíem que el Joan podia aparèixer donant la volta a una cantonada en qualsevol moment. El Roger va anar a preguntar al bar i jo a dues iaies que estaven segudes al carrer prenent la fresca. Aquestes dones, vaig pensar, segur que saben tot el que passa i es mou en aquest poble. Em vaig intentar comunicar amb elles i al principi va ser molt difícil. Em parlaven en castellà no sé pq (dec tenir cara de guiri) i jo no entenia res. De fet, per moments vaig tenir dubtes de que fossin espanyoles pq parlaven el castellà més estrany que havia sentit en la meva vida. Quan les vaig convencer de que era català i vam començar a xerrar en la nostra llengua comuna tot va ser diferent. En pocs segons sabien de qui els hi estàvem parlant i ens van dir que el Joan gairebé cada tarda passava per allí a aquelles hores i per més casualitat encara que vivia a menys de 100 metres d’on ens trobàvem. Els cor semblava que se’ns havia de sortir de lloc.

Vam seguir les indicacions de les senyores i vam anar a picar a l’interfono del que ens havien dit era la casa del Perelló. Era el moment, després de tant temps la veu del Joan anava a aparèixer en breus segons a l’altra banda del porter electrònic. L’havíem trobat!! Van passar cinc, deu, trenta segons i no hi van haver senyals de vida. Vam insistir amb força i res, semblava que no hi havia ningú a casa. Ens vam quedar trastornats i l’adrenalina va caure en picat. Vam tornar cap a la plaça i ens va asseure capcots en un banc qualsevol. Havíem menystingut el nostre pla i la passió i la irracionalitat ens havien portat al fracàs. Semblava que tot estava perdut i que hauríem de deixar la cerca per el dia següent. Però llavors, quan a punt érem de defallir, una familiar silueta va aparèixer al final del carrer...

Exposició Ecole des Sables - 12/03/10

Hola a tots!

us escric perquè monto una exposició de fotos sobre la vida i costums del poble tuareg. Com molts ja sabeu, vaig estar vivint durant dos mesos amb ells al nord de Mali aquest estiu passat. Després hi he tornat ara al gener per un festival de música al desert per tal de recollir més material per l'exposició.

Els diners recaptats aniran destinats per l'Ecole des Sables per l'alfabetització i alimentació dels nens tuaregs a Taboye (nord-est de Mali).

El dia de l'inauguració serà el 12 de març al BAR Elephanta a Gràcia. Us adjunto el flyer amb més informació.

Durant l'inauguració es vendran samarretes i xapes amb el logo tuareg que veureu al flyer. La samarreta serà de color blau tuareg amb el logo blanc.

- Samarretes => Preu: 10 Euros
- Xapes => Preu: 2 Euros
TALLES : XS fins XXL i també per nens (qui vulgui pels seus fills que em doni l'edat del nen/a)

L'exposició romandrà fins el dia 25 de març per qui no pugui venir el divendres 12.

Qui vulgui segur alguna samarreta, agraïria que m'enviés la talla i número de samarretes per així ja reservar-ho.

Tothom està invitat; tant si podeu contribuïr com si no és així. Serà un plaer tenir-vos a tots allà. Quanta més gent pugui venir, millor!

Rapprochez vos coeurs (afagat d'un proverbi tuareg que diu: Eloignez vos tentes, rapprochez vos coeurs).

* Agraïments :
Borja Rius - Fotografia (http://www.borjarius.com/)
Diego Ramos - Disseny (http://www.diegoramos.es)
Nuria Girós (http://elephanta.cat/)


Moltíssimes gràcies a tots!!!


Ar assaghat (fins aviat en "tamashek")
Sara/Mandaloula

Tintoreria Dontell

Ahir vam anar amb la família a celebrar l'aniversari de ma mare. Cada any anem a sopar tots plegats i cada any ella busca un lloc per a sorprendre'ns a tots. Ahir ho va aconseguir un cop més i ens va sorprendre i molt, doncs ens va portar a sopar a... una tintoreria!!!

Més exactament a la Tintoreria Dontell (don't tell) que amaga en el seu interior un restaurant de lo més modernet. Des de fora sembla una tintoreria qualsevol i queda camuflada com un comerç més entre els carrers de l'eixample, però quan piques a l'interfono i et surten a obrir el panorama de dins canvia radicalment. És un d'aquests lloc amb un estil entre modern i kitsch on els colors platejats, daurats i morats predominen per sobre de la resta. La veritat és que el contrast entre la part de tintoreria i l'interior té bastanta gràcia.

Vam sopar força bé, i a més com hi havia mitjes racions tots vam poder fer primer, segon i postre sense quedar-nos super plens. Lo meu estava molt bo, vieires de primer i xai de segon, però el que us recomano molt és el postre... proveu el Núvol!!! Estava deliciós.

No vaig pagar jo així que no sé per quan va sortir la cosa, però diriaque no és precisament un lloc baratet.

Tintoreria Dontell
C/Aribau 55 (mapa)