15 de febrer, 2010

Operació Perelló (capítol 2)

Com comentavem en el capítol primer, la primavera passada l’operació Perelló es posava en marxa. Només calia concretar els detalls i reclutar al personal que la duria a terme. Al més pur estil Oceans Eleven, el Roger va fer la llista dels possibles candidats per acompanyar-nos. Van sortir els mateixos homes que anys enrere havien participat en una altra operació a ses illes, l’operació “Cosme Pila”, en la que vam anar a conèixer a un home al que li atribuïen poders paranormals com per exemple curar els mals de queixal per telèfon o fotres tants ginxoriguers com ell volguès sense que se li pugessin al cap. El reclutament va ser un autèntic fracàs; els anys passen factura a tothom i la meitat de l’equip va refusar la proposta. L’estabilitat i les responsabilitats acaben pesant més que el risc i la incertesa que les operacions d’aquest calat poden generar, i això és precisament el que va passar entre els membres del nostre grup.

El Sergi no podia renunciar a les seves recents obligacions de pare i home públic, el Jaume havia orientat la seva vida al dolce far niente i ocupava el seu temps entre les platges de Cambrils i les aventures en el país del sol naixent, i de l’Albert,...bufff! d’aquest no se’n savia gaire res des de feia temps, les darreres notícies el situaven al Brasil, casat i també dedicant-se a la difícil tasca de ser el pater familias. Així, en pocs dies vam passar de ser els Ocean Eleven als Segu Two, osease, el Roger i un servidor.

Agafaven l’avió un dia d’agost entre setmana. Ens havíem donat tres dies per arribar a l’illa, apropar-nos a Felanitx, establir un centre d’operacions, rastrejar el terreny i finalment poder donar captura al Perelló. Ens envaïen els dubtes, la incertesa ens omplia el cap de preguntes sense resposta i com més a prop estaven del dia D més gran era el nerviosisme entre nosaltres. Què havia succeït amb el Perelló? Com era que no responia a les nostres crides? Estaria bé? S’hauria casat i hauria tingut canalla? I el que més ens preocupava de tot, s’hauria convertit en una persona normal? Estàvem a poques hores d’aclarir totes aquelles preguntes que durant anys ens havien torturat.

Vam arribar a Mallorca per la tarda, devien ser les 5 i el dia estava lleig i ennuvolat. Ho teníem tot planificat fins a l'últim detall i sabíem les passes que havíem de fer per arribar fins al Joan. Però de cop i volta, quan sortíem de l’aeroport direcció a un dels moments més esperats dels últims anys, tot va canviar. Va ser com un daltabaix. Encara no sabem que va ser el que va precipitar el canvi de plans, però sense gairebé ni pensar-ho els dos vam decidir deixar de banda la minuciosa planificació que havíem definit i repassat durant mesos i deixar-nos guiar per la intuïció i el nostre infalible instint.

En menys d’una hora ens plantàvem al bell mig de Felanitx, aparcàvem al cotxe i ens disposàvem a trobar al Perelló. Es respirava una gran emoció i tensió en l’ambient, hi havia nervis. Estàvem exaltats pq sabíem que el Joan podia aparèixer donant la volta a una cantonada en qualsevol moment. El Roger va anar a preguntar al bar i jo a dues iaies que estaven segudes al carrer prenent la fresca. Aquestes dones, vaig pensar, segur que saben tot el que passa i es mou en aquest poble. Em vaig intentar comunicar amb elles i al principi va ser molt difícil. Em parlaven en castellà no sé pq (dec tenir cara de guiri) i jo no entenia res. De fet, per moments vaig tenir dubtes de que fossin espanyoles pq parlaven el castellà més estrany que havia sentit en la meva vida. Quan les vaig convencer de que era català i vam començar a xerrar en la nostra llengua comuna tot va ser diferent. En pocs segons sabien de qui els hi estàvem parlant i ens van dir que el Joan gairebé cada tarda passava per allí a aquelles hores i per més casualitat encara que vivia a menys de 100 metres d’on ens trobàvem. Els cor semblava que se’ns havia de sortir de lloc.

Vam seguir les indicacions de les senyores i vam anar a picar a l’interfono del que ens havien dit era la casa del Perelló. Era el moment, després de tant temps la veu del Joan anava a aparèixer en breus segons a l’altra banda del porter electrònic. L’havíem trobat!! Van passar cinc, deu, trenta segons i no hi van haver senyals de vida. Vam insistir amb força i res, semblava que no hi havia ningú a casa. Ens vam quedar trastornats i l’adrenalina va caure en picat. Vam tornar cap a la plaça i ens va asseure capcots en un banc qualsevol. Havíem menystingut el nostre pla i la passió i la irracionalitat ens havien portat al fracàs. Semblava que tot estava perdut i que hauríem de deixar la cerca per el dia següent. Però llavors, quan a punt érem de defallir, una familiar silueta va aparèixer al final del carrer...

5 comentaris:

Anònim ha dit...

És impressionant... les imatges d'en Joan arribant al fons de la imatge son reals o son "la segunda toma?"

Borja Rius ha dit...

reals como la vida misma!!!

Unknown ha dit...

Kina alegreia veure en Joan! encara recordol'emoció, estavem amb la Mariona a un bar al costat de la catedral quan vam rebre la trucada de que l'havieu trobat i vaig parlar amb ell.

Retrobaments especials!

Roger Segú ha dit...

És boníssim! Mola perquè el vídeo està tan mal gravat que sembla fet expressament, rollo experimental... m'he rigut molt amb la narració Borja, puc constatar que són precisament les coses més descabellades que expliques les més fidels a la realitat!!

Borja Rius ha dit...

jejeje!! el tiu es crac. a veure si aconseguim que baixi a barna!!!