L’any passat va haver-hi un intent frustrat de fer aquest viatge. Ara no recordo ben bé que va acabar passant, però per A o per B al final no el vam poder fer. Amb les ganes acumulades de tot aquest 2009, al novembre vam dir prou i ens vam pillar els vols cap a Casablanca per fer un viatge que ens venia molt i molt de gust. En principi havíem de ser tres, però finalment el Jaume no va poder venir (et vam trobar molt a faltar!!! Queda pendent...). Així, un cop més, el Pelut i jo ens vam posar les motxilles a l’esquena i vam emprendre un nova aventura plegats.Per a que us feu una idea, anar al Marroc amb el Pelut és gairebé el mateix que anar-hi amb un guia autòcton. Com el paio ja hi ha estat cinc cops, es coneix la cultura i els tejemanejes marroquins com si fos un d’ells, tant és així que molts autòctons li deien Ali Baba, encara que no sé si era pels seu estil pseudo-magrebí o per la barba que porta!!! Coneix els menjars, les principals paraules en àrab, les complicades i subtils tècniques del regateig, la qualitat dels moneders fets amb cuir, en definitiva, que el tiu es troba al Marroc “como pez en el agua”.
Aquest era el segon viatge llarg que feiem junts en molt poc temps i jo em preguntava abans de marxar si aniria tan bé com havia anat a Cuba. Els meus dubtes però es van esvair amb velocitat i el Pelut es va tornar a confirmar com un excel•lent company de travessia. Les coses amb ell són ben fàcils; no sé si es deu a que tenim un estil similar de viatjar i ens agrada fer més o menys les mateixes coses, però el fet es que tot flueix perfectament quan estàs perdut pel món amb ell. Hi hagut sempre sintonia per decidir on dormíem, on dinàvem, que visitàvem, etc. Recordo ben poques ocasions en les que a un li vingués de gust una cosa i a l’altre una altra. Ah si!!! En recordo una; per les nits el tiu s’entossudia en roncar i jo en que parés. Diria que no ens vam acabar de posar d’acord en aquesta qüestió... ; )
El Marroc és un país molt a l’abast pels que vivim a Barcelona i que a més ofereix un gran contrast respecte a d’altres destins que es troben a una distància similar. Nosaltres vam optar per fer la part sud del país i per això vam volar a Casablanca on vam llogar també el cotxe. Tot i no ser un punt de gaire interès dins de la ruta del sud, els vols acostumen a ser més barats que a Marrakech i pot resultar un bona opció per començar i acabar l'itinerari. El sud del Marroc és segons molta gent la part més autèntica del país, però com diu el Pelut no hi ha parts més autèntiques que altres, cada lloc té els seus encants i en definitiva tot és Marroc.El que si que té el sud és que és la part més rural del país. L’agricultura i la ramaderia són les fonts principal de subsistència de la gent i trobes moltes poblacions on els avenços no estan gaire a l’ordre del dia. Fins i tot a Marrakech, que és una gran ciutat, pots trobar que modernitat i tradició es combinen de forma gairebé esperpèntica, i tant pots veure gent amb traje i corbata menjant al MacDonalds com a d'altres desplaçant-se en burro pel mateix centre de la ciutat.
El paissatge és canviant, però en general destaca per la seva aridesa i poca vegetació. L'atlas i l'antiatlas són espectaculars, especialment el segon on alguns dels paissatges et fan sentir com si estiguéssis a un altre planeta. La costa també és bonica i la carretera que vam fer de Essaouira fins a Agadir és molt recomanable pels preciosos paratges que et vas trobant.
La gent, com a acostuma a passar a molts llocs, és més amable i hospitalària quan més t’allunyes de les grans ciutats i dels centres de turisme. En un petit poblet al costat de Tallouine, per exemple, vam acabar a casa d’una gent que ens van donar té, pastes i ens volien regalar una bossa amb unes ametlles boníssimes. El seu fill, un tiu amb moltes inquietuds i molt simpàtic (tot i ser del Madrid), ens va fer d'acompanyant durant una estona i vam xerrar amb ell de mil coses. En un altre cas vam recollir a un avi octogenari que feia autostop i el vam portar a casa seva. Ell, amablement, ens va oferir entrar-hi per prendre un té i amb la relaxació del moment em vaig deixar la cartera amb tots els diners i la documentació!! Quan ja havíem emprès el camí i portàvem uns 20km vam rebre la trucada atabalada de la seva filla per avisar-nos de que ens havíem oblidat la cartera i havíem de tornar. Tela!!! A Tellouet, un poble perdut enmig de l'atlas, vam conèixer al Jawad i al xxxx, uns personatges entranyables. El Jawad estava zumbat i es passava l'estona rient o cantant, el xxxx era més místic però també tenia el seu puntillo. Vam passar-nos-ho bé amb ells.
I ja per cabar una referència al menjar. No sé si per vosaltres és un tema important quan viatjeu, però per mi si que ho és i sempre intento buscar llocs que recomani la guia o que facin bona pinta (això pot resultar una mica estressant per l'acompanyant, jeje). El menjar és part de la cultura d'un lloc i una molt bona forma per conèixer millor un país i també a la seva gent. Al Marroc, encara que no hi ha la mateixa varietat que aquí, el menjar que trobes és molt bo i tambe en la majoria d'ocasions més saludable. Per a mi el més bo de tot van ser els estofats (cuinats amb la tajine) i les sopes. Estaven deliciosos i venien molt de gust amb la mica de fresca que feia aquells dies per allí baix.Bueno, no foto més el rollo. Ens ho vam passar realment bé. Si algun dia hi voleu anar i teniu algun dubte, truqueu al Pelut que ell és el veritable expert. ; ))
Per cert, sabeu que li diu un nen marroquí a un altre quan la pilota està desinflada?
resposta: títol del post
