Un dia a la muntanya

Són les 6.45 del matí d’un diumenge, estic dormint. De sobte sona el despertador. En aquell estat de somnolència profunda encerto a pensar (per aquest ordre) “Que passa!! Ah!! Ja ho sé. Estic dins d’un somni. Però llavors,... pq collons està sonant el despertador? (...) ostia no! ja es dilluns, he d’anar a treballar, merda (...) pero què estic dient!! Si avui és diumenge. Em dec haver deixat el despertador encès, quina putada! A veure si em puc tornar a dormir...” Segons més tard, quan el meu cervell acaba de fer el camí entre el món dels somnis i el món real, ho recordo; he quedat per passar el dia a la vall de Núria. En un quart d’hora he de ser a la plaça Joanic per on em passaran a recollir la Belen el Jordi i el Pelut.

Em vesteixo, em mullo la cara i encara mig zombi baixo al carrer. Només sortir, a la porteria del costat, hi ha unes noies fumant-se un porro que estant apurant les darreres calades d'una nit de festa. Em fan pensar que em faig gran. Fa anys hagués estat impensable que m’aixeques un diumenge a aquella hora per anar a caminar per la muntanya. De fet normalment era al revés, aquella acostumava a ser la hora en la que m’anava a dormir.

Sortim a les 7 de Barna i a les 9 estem a Ribes de Fresser, al peu de funicular, preparats per iniciar la pujada fins a Núria. Aquí tinc el primer xoc del dia que em fa activar-me definitivament. M’apropo a la guixeta i el paio em diu: “són 21€”. Al loro!!!!!!!!!!!!!! I després diuen que a Barna el transport públic és car. Juas!!!

Pugem fins a Núria passant per Queralbs. Uau! Quin paisatge,... és preciós. El cremallera va a tope i més que un trenet que puja a Núria sembla un autobús del Inserso. Un cop a dalt el Jordi ens explica la ruta del dia. Farem una espècie de cercle que ens portarà des del cremallera fins al coll de Noufonts (frontera amb França) per després baixar per la Vall d’Eina i arribar així un altre cop al santuari. Sobre el paper sembla bastant de tros, però gairebé sense temps per pensar-hi ja ens trobem caminant. En menys de mitja hora de camí trobem un grup de cavalls salvatges que està pasturant i se’ns apropa. Uau! Són increïbles. Els hi fem unes quantes fotos i un pel més tard ens parem a esmorzar. Mentre em menjo l'entrepà de truita que m’he preparat penso que és el millor que he tastat mai.

La rampa fins a Noufonts és la part més dura del dia. Anem pujant poc a poc, sobretot la Belen, que el dia abans ha estat de bodorrio i s'ha pres uns quants orujos "al son de paquito el chocolatero". Un cop a dalt, amb un peu a França i l'altre a Catalunya, veiem els primers isards del dia. Joder, i pensar que feia només tres hores estaven enmig de la ciutat.

Però el millor encara està per arribar. El Pelut i el Jordi, homes curtits pel vent i el fred del pirineu, ens asseguren que els muflons i també els isards es troben en plena època de reproducció i que un cop arribem a la vall d'Eina ens estaran esperant per oferir-nos un espectacle assombròs. La Belen i jo, un pel escèptics, no ens els acabem de creure.

De baixada ens creuem un altre cop amb els nostres amics cavalls. Aquest cop ja més habituats a la nostra presència ens deixen apropar-nos-hi molt. Poques passes més enlla ja comença la baixada cap a la vall. Mentre comencem a baixar amb la torpessa pròpia dels humans, en algun moment, algú de nosaltres, no recordo amb exactitud qui, veu un animal corrent i fugint de la nostra presència. Aquella primera aparició ens fa ajustar la vista i poc a poc, com per art de màgia, van apareixent més isards i muflons. Quina emoció i excitació!! Són molts, moltíssim, gairebé un centenar i es troben tots a la banda oposada a la nostra. Ens apropem tant com ens deixen i els hi fem algunes fotos. De sobte, mentre continuem bocabadats mirant lo bonica que és la natura i aquests animals, un parell de muflons comencen la seva lluita ritual per obtenir el favor d'alguna femella. Allò és el zenith del dia (; ) oi Jordi?). El soroll que fan les dues cornamentes en colisionar l'una contra l'altr és espectacular i per un espai brevíssim de temps omple tot el silenci de la vall.

De tornada en el cremallera, mentre escolto parlar a la Belen el Jordi i el Pelut, assaboreixo cansat però feliç tot el que hem viscut en aquesta llarga i intensa jornada. Dins meu alguna cosa es pregunta com em puc haver perdut durant tants anys una cosa tan maca com aquella. Em faig gran, sí, però m'agrada.

Mostra Ruta Vall de Núria en un mapa més gran