Viatges Habibi: Viatge a Etiòpia

Quan viatges coneixes a moltes persones. Algunes d’elles passen i s’obliden amb facilitat però d’altres queden pel record durant molt i molt de temps. En aquest sentit Etiòpia no va ser cap excepció i vam conèixer i compartir bons moments amb persones que ens costarà oblidar. Són aquestes:

L’Ermes

Gairebé la primera persona que vam conèixer a Etiòpia va ser l’Ermes, el nostre conductor durant els primers 10 dies de viatge. El primer que em va sobtar d’ell va ser el seu nom. Vaig pensar que era ben estrany que els seus pares li haguessin posat el nom d’una marca d’articles de luxe, però ben mirat el món està ple de casos d’aquest tipus, així que no li vaig donar més importància. Dies més tard ens va explicar que es tractava d’un nom bíblic i sense ell saber-ho, va deixar en evidència la meva incultura religiosa.

No diria que l’Ermes era un tipus seriós però tampoc diria que era un catxondo. L’Ermes tenia moments per a tot. Durant el dia era molt atent amb nosaltres i a més en sabia un colló sobre qualsevol cosa del país, així que preguntéssim el que preguntéssim gairebé sempre tenia una resposta. En canvi per la nit, amb unes cerveses, una mica de txad i amb un pel de quòrum es convertia en un showman espectacular. La seva nit de màxim esplendor va ser a Dorze on la barreja de grappa autòctona, cerveses i txad va ser la justa per convertir a l’Ermes en un autèntic espectacle humà. Vaig riure moltíssim. Iti!!!!

Vam passar molts hores i dies plegats i poc a poc la relació es va anar enfortint. Tan va ser així que el dia de tornada a Addis ens va convidar a passar el cap d’any (11 de setembre a Etiòpia) a casa de la seva germana amb tota la família. Nosaltres vam flipar amb l’oferiment i li vam dir que si al dia següent no marxàvem a Bahir Dahr, el trucaríem. Ens vam quedar, però les telecomunicacions etíops ens van jugar una mala passada i finalment no hi vam poder anar. Haguès estat molt bé!

L'Andrew

Però "como no hay mal que por bien no venga” aquell mateix dia que ens havíem quedat sense plan vam conèixer l’Andrew, un anglès que estava a punt d'acabar el seu viatge i tampoc tenia res a fer. El dia al final va sortir bastant rodó i vam passar unes molts bones hores amb ell. Com havia de dilapidar tots els birrs que li quedaven vam anar a gastar pasta al Sheraton d’Addis. Va ser boníssim!!! Fotíem una pinta que tela!!! Tota la penya rollo luxe i nosaltres tiradíssims amb les motxilles, les xiruques, etc.

Un cop a dins i passats els controls de seguretat rollo aeroport li vam anar a preguntar a un treballador de l'hotel que ens acompanyès fins al bar. Mentre el seguíem, i d'una forma molt educada i discreta ens va preguntar, “vostès no són clients de l’hotel oi??” i l’Andrew, amb la seva flema anglesa, va respondre sense gairebé immutar-se “encara no ho sabem, ho estem valorant”. Olé!!!

La Sílvia i la Maria

Unes altres persones amb les que vam passar uns molts bons dies van ser la Sílvia i la Maria, unes noies de Barcelona amb les que vam coincidir uns 8 dies de la nostra ruta del sud. També anaven amb Sora Tours i el seu conductor i guia eren el Franco i el Mamo. Amb elles vam compartir moltes visites i experiències inolvidables com la cerimònia del bulljumping dels Hamer.

Com anaven superpreparades per el viatge alguns dies que vam fer camping ens van treure de la monotonia de la injera ja que portaven menjar de Barna. Ens vam menjar una fideuà marinera enmig d’Etiòpia!!!! Gràcies, no oblidarem mai!!! Jeje.

L'Urvi i l'Anand

Aquesta parella d'indis els vam conèixer a Bahir Dah, en la ruta en barca que es fa pel llac Tana. El primer contacte amb ells no va ser gaire bo per que els havíem fet esperar en el barco una mitja hora. Un malentès amb la gent de l'hotel va fer que anéssim tard i que els tius es mosquejessin una mica amb nosaltres. Però després de les disculpes de rigor i d'uns minuts de xupxup a la barca esn vam relaxar i va començar al xarrera. No van ser gaires hores plegats, però si les suficients per explicar-nos moltes coses. Ells estaven fent un viatge per tot el món i ja portaven més de dos anys viatjant!!!! Uau!! Ens va explicar bones anècdotes de llocs on havien estat. Pel que ens van dir i també pel que posa en el seu bloc, els hi queden ja només dos mesos per tornar a Londres i seguir amb la seva vida. Bufff, els hi serà difícil, però serà una experiència que no oblidara mai.

La Família del Electricista

Passejavem per un carrer qualsevol de Bahir Dahr quan vaig veure un electricista que estava soldant el que semblava un artilugi per fer injera. En comptes de la careta de protecció típica dels soldadors portava un cartró foradat i unes ulleres de sol. "Quina foto més bona" vaig pensar, però la vergonya em va tirar enrere. La Sara, amb la seva valentia habitual, em va agafar del braç i em va dir que tornéssim a fer la foto.

Vaig fer-li un parell de fotos i acte seguit la germana del soldador ens va convidar a fer la cerimònia del café a casa d'ells. Com no ens enteniem va trucar a una altra germana que parlava anglès i amb ella ens vam entendre per quedar una estona més tard. Vam dinar en un plis plas i mitja hora més tard ja estavem en un tuctuc camí de la casa d'aquella gent. Durant el trajecte, la senyora, que gairebé no ens coneixia, ens va fer un repàs de la història familiar. Ella tenia 38 anys i tres fills i feia només un parell d'anys que havia perdut el marit en un accident de cotxe. Pobreta, se la veia encara molt afectada.

Un cop a la casa vam conèixer a la germana que parlava anglès i a dues noies més que treballen per a elles en una perruqueria. Però aquesta perruqueria estava a dins mateix de la casa!! Era boníssim.!! Sense més, en el saló de casa seva, vam iniciar la cerimònia que cada dia fan per prendre café. El torren, el molen i el preparen. Són tres tongades de cafè cadascuna de les quals resulta un pel més suau que l'anterior. I el café no l'acompanyen amb dolços o pastes com nosaltres, sinó que els tius et donen palomitas!!! Sí, sí, cert però un pel extrany per a nosaltres.

Un cop fets els cafès vam anar a la part de la perruqueria i allí, no sé encara com, vam acabar tots junts ballant. Va ser realment increible. Aquella gent que no ens coneixia de res, que segurament no ens tornaria a veure, estava ballant amb nosaltres i compartint el seu cafè com si fossim amics de tota la vida.

El comiat va ser molt emocionant, sobretot per part de la Sara i la senyora que ens havia explicat la història familiar. S'abraçaven, es feien petons i la senyora li deia a la Sara "I love you". Jo gaudia amb els ulls ben oberts de l'espectacle. I com a resposta la Sara li deia "you are like my mother". I jo pensava "collons Sara, que només té 38 anys!!!". Uau, quin momentàs.