Un sueño cubano (capítol 4)

De com el Pelut i el Borja van tornar a Viñales i es van retrobar amb els seus amics

Un altre cop recorríem la mateixa carretera de corbes i un altre cop enfilàvem la baixada cap a la vall de Viñales, però aquest cop era diferent, nosaltres, a diferència de tota la resta de gent que hi havia a l’autobús, ja hi havíem estat, érem coneixedors de coses que els altres encara no coneixien. Per aquest motiu, anàvem informant com si fóssim experts a un parell de japoneses que seien al costat d’aquelles coses bàsiques i imprescindibles que calia fer i saber quan un estava a Viñales. Fins i tot en el moment que apareixien les primeres vistes imponents de la vall les vam avisar per a que no es perdessin l’espectacle. Vaja, que anàvem de guays.

Realment però, estàvem nerviosos, ens havíem imagina’t la nostra arribada i ens havíem creat unes expectatives ben altes. Havíem pensat en com ens rebria la gent, de si realment seríem per a ells dos turistes més que havien passat per allí o que si per el contrari hauríem pogut ocupar un petit espai en la memòria de tots ells. Aviat ho sabríem...

Vam arribar a l’estació sobre les cinc i allí estaven un cop més tots els viñaleros esperant en massa per aconseguir convèncer a algun turista de que la seva casa era la millor opció per allotjar-se, però nosaltres no ho necessitàvem, ja teníem una casa i una família que ens estaven esperant. De camí cap a Cal Polonio ens vam aturar a la fruiteria per donar-li una sorpresa al Pedro. El tiu es va alegrar molt, però no li vam donar cap sorpresa, ja feia dies que li havien dit que tornàvem a Viñales. Allò era un bon presagi.

Vam arribar a casa i allí estaven tots esperant, l’Hernan, la seva dona i el seu fill, i també el Raúl i la Gladis. Vam fotre algunes conyetes fora al porxo i llavors va passar per davant de la casa de paquet en una moto el Pinguilla. El tiu ens va veure i d'un bot es va baixar de la moto, va còrrer emocionat cap a nosaltres i ens vam abraçar. L’Hernan ens deia que cada dia havia preguntat per nosaltres. Tela!

Aquella nit no vam sortir perquè el Pelut venia tocat de La Havana i volia estar llest per la traca final. Va dormir 12 hores i bé que va fer pq el dia següent el tute que ens esperava era de campionat. Vam llogar unes bicicletes per fer una excursioneta fins al rio resbaloso, segons l’Hernan a tan sols 6 kilometres de Viñales,... i un colló!!!! Hi havia 16 quilometres de pujades i baixades estil Tourmalet i a més la carretera estava plena de sotracs, pedres, forats etc. Com si aquest 32 quilòmetres a 40Cº no fossin suficients vam tenir dos percances que encara van fer més dur el trajecte. Quan portàvem 5 o 6 km aproximadament vaig perdre un cargol del pedal i aquest es va desmuntar, sense cargol ni pedal vam haver de fer marxa enrera i anar a casa per tornar-lo a muntar. Quan ja tornàvem a enfilar cap al rio resbaloso i quan ja havíem passat el lloc fatídic del pedal va i punxo la roda de davantera. Me cago en l’ou!! Ens vam quedar allí tirats, esperant que passés algú a recollir-nos, sota aquell sol de justícia i amb una cara de primos que deu n’hi do.

Afortunadament, al cap de poca estona va passar un xaval que ens va acompanyar a casa seva i ens va dir que ens podia arreglar la roda punxada. La operació es va allargar unes dues hores!!! i mentrestant el Pelut i jo, vam intimar amb tota la família. Era la vigília del 26 de juliol, festa nacional a Cuba en la que es reuneixen les famílies per matar el porc i fer una celebració, i allí estàvem nosaltres asseguts petant la xerrada. Al cap de poc van començar a arribar familiars que venien per la festa del dia següent, ens miraven amb perplexitat i es devien preguntar - qui cony són aquests dos??-. Era com si el dia de Nadal anessis a casa de la teva àvia a fotre’t els canalons i et trobessis asseguts al sofà a un parell de nigerians.

Un cop arreglada la roda i fent encara uns quants quilòmetres més vam arribar al riu. Ens vam refrescar i banyar una bona estona per tal d’afrontar amb garanties el trajecte de tornada. Aquest cop no ens va passar res, però el cansament començava a fer acte de presència i la travessia es va fer molt dura, les pujades eren infernals i el sol estava en el seu punt més alt. El Pelut, afectat encara de la panxa estava rebentat, però no sé encara com, al més pur estil Perico Delgado va treure forces d’algun lloc i vam anar passant de forma més aviat penosa els mini ports de muntanya que ens separaven de Viñales.

Vam arribar més de 6 hores després d’haver sortit i amb unes cares que eren tot un poema. Ens vam cagar en l’Hernan i la mare q el va parir i li vam dir que si hi havia 6 quilometres que els fes ell caminant a veure si tenia pebrots.

Una petitat siesta, la dutxa posterior, el mega sopar de la Gladis i sobretot l’emoció per la nit que teníem per davant, ens van revitalitzar. Vam sortir d’horeta amb el Pinguilla per anar a buscar al Pepe a casa seva, després havíem quedat amb tota la troupe al bar de la Dàmaris. El Pepe no sabia res de la nostra tornada i quan vam arribar a casa seva el Pelut i jo estàvem realment nerviosos. El Pingui va picar a la porta i quan el tiu va obrir-la quasi li cau la llàgrima. Quin moment tan gran!!

Ens vam asseure al porxo i va treure una ampolla de ron. Vam xerrar amb ell i vam aprendre de cadascuna de les seves frases i de cadascun dels seus moviments. Ens va presentar a la "Leona", la seva dona, un encant, no podia ser d’una altra manera. Aquella estona de conversa amb ell va ser probablement el millor moment del viatge. Se’ns feia tard i el Pingui ens va dir que havíem de marxar. Nosaltres no volíem però a la vida cada cosa té el seu moment i li vam fer cas. Ens vam girar mentre marxàvem i allí estava el Pepe, despedint-se de nosaltres amb la ma, dalt al seu porxo, a contrallum i sense camiseta. Semblava el Mahatma. Espero no oblidar-ho mai.

Vam arribar al bar i allí estaven, el Pedro, l’Hernan i el Celestino. Ens vam asseure tots junts i vam compartir unes rises i unes cerveses, semblava que ens coneixíem de tota la vida. En aquells moments, eren els nostres amics de Viñales, la nostra gent. La festa, com era previsible, va anar increscendo, nosaltres anàvem a lo grande convidant a tothom i dilapidant tots la pasta que ens quedava, el Pingui es va bevia la cervesa com si fos aquarius i el Pedro com sempre ballava a prop d'alguna dona. Pel camí vam anar perdent efectius, fins que només vam quedar el Pingui, el Pelut i jo.

Vam anar a esmorzar els tres a la gasolinera i allí es va crear un petit conflicte entre el Pingui i una cubana i entre el Pelut i jo i un cubano. Va haver un parell de rifirafes però tot es va tornar a posar lloc ràpidament. Vam sortit de la gasolinera contrariats per la discussió però més units encara per haver-nos ajudat els uns al altres. Feia molta calor i anavem sense samarreta, estava borratxos i mentre miràvem el cel antillà que mostrava tots els seus estels, intentantavem enrederir d'alguna manera el final d'aquell viatge.

Dues hores després sonava el despertador; era el crit esgarrifant d'un porc abans de morir. Començava l'interminable viatge de tornada i ens despedíem d'aquella maravellosa illa amb el cap espès i amb moltes emocions viscudes.

Va ser una tornada sense història, sense gairebé res per recordar, només una frase, la que em va dir el Pelut tot just abans de quedar-nos adormits a l'avió: "Saps que és la nostra vida, la teva i la meva? Un somni cubà. Potser encara estem allí i ara estem somiant."

Viva Cuba!