Un sueño cubano (capítol 1)

De com el Pelut i el Borja van arribar a un poble anomenat Viñales que els va encandilar pels seus bells paratges i la calidesa de les seves gents

Vam aterrar a l’aeroport internacional José Martí cap a les sis de la tarda, feia xafogor i plovia. Estàvem cansats de les hores de vol, però l’excitació d’haver arribat i les ganes de començar el viatge, eren més fortes que el nostre cansament. Vam passar les primeres 24 hores a La Habana, deambulant per la Rampa i el Malecon tractant de refer-nos del trastorn horari que dúiem a sobre. Dormíem al Vedado, l’eixample de La Habana, a casa del Francisco, un home gran, intelectual, castrista fervent i amant del socialisme teòric.

Menys d’un dia després de l’aterratge agafàvem un autobus en direcció a un indret que ens captivaria: Viñales. Avui ja no encerto a recordar amb claredat perquè i quan vam decidir quedar-nos només una nit a La Habana, però vist en perspectiva va ser una decisió que canviaria el curs del viatge.

Viñales és una petita localitat situada enmig d’una vall d’idèntic nom que ens va assemblar des del primer moment un lloc idíl·lic i acollidor. La primera visió de Viñales la vam tenir des de l’autobus, un cop superades les muntanyes que separen la vall de la resta de la província de Pinar del Rio. Encara feia sol, però la llum ja començava a adquirir aquella calidesa que agafa de mica en mica per les tardes, els mogotes es repartien desordenadament per la planura encerclats com illots per la verdor dels camps de la vall. Com passa de vegades en els viatges, en arribar-hi, Viñales ens va donar una sensació reconfortant; no ens ho vam dir, però els dos vam tenir la intuïció que havíem arribat a un lloc especial.

Va ser la casualitat i també la persistència de l’Arayana la que ens va fer decidir finalment per anar a dormir a la casa dels Polonio, una família encantadora, que ens acolliria durant la nostra estada i que 17 dies més tard ens acomiadaria de l'illa amb llàgrimes als ulls (però això ho explicarem més tard). La primera nit a Viñales, encara sota els efectes del jetlag, la vam passar asseguts al porxo assaborint unes cerveses cubanes; jo Cristal i el pelut Bucanero (i així seria durant la resta del viatge). Diria que sobre les deu, quan em dormia assegut a la cadira al mateix temps que tractava de parlar amb el Pelut, vaig decidir anar-me’n al llit sense ser conscient de les coneixences i aventures que ens depararia el dia següent.


*títol i estructura d'aquesta sèrie de posts basats en la novela de Leonardo Sciascia “Candido o un sueño siciliano”