Sobre les nou ens venia a recollir el Yoan, tot un personatge, que ens portaria en cotxe a passar el dia a Cayo Jutías. No sabria ben bé com descriure’l, podríem deixar-ho en que el tiu era un perla, probablement el paio més sortit que he conegut mai, i mira que n’he conegut. Addicte a la viagra ja amb 28 anys i amb un sol i únic objectiu a la vida, follar el màxim que pogués amb el màxim de ties possibles. Ah!! Això si, que a la seva dona no se li acudís ni de conya fer el mateix que ell feia. Mu listo el tio! Ell va ser qui ens va introduir al peculiar món del reggaeton i qui va determinar la banda sonora que ens acompanyaria durant tot el viatge. De fet, el seu lema vital sortia d’una d’aquestes cançons, i feia així: “ Esa chica lo que quiere es tranca, tranca, tranca, tranca!!!!!”. No és el que sembla, de veritat, encara que vosaltres no us pugueu adonar, hi ha un missatge subtil darrera d’aquestes senzilles paraules.
Al vespre, dutxats i sopats, ens vam dirigir al centre del poble per prendre alguna cosa i sondejar l’ambient nocturn de Viñales. Ens va asseure en el bar de la plaça i en menys de 10 minuts la Dàmaris, cambrera que regentava el local, ens estava explicant les seves històries més intimes i personals. Estava fins allí dalt o fins allí baix, com preferiu, del seu jefe i de les penúries del seu ex, pobre. L’acompanyava el Pedro, un dels grans, però per el moment un complet desconegut per a nosaltres. Es va fer fosc i semblava que tot anava bé, de sobte però, una petita tempesta tropical va descarregar amb força sobre la vall i en pocs minuts tot es va quedar a les fosques. Sense llum no hi havia nevera ni funcionava la caixa enregistrado
ra, per tant, la Damaris va anunciar que havien de tancar el bar. Nosaltres, asseguts a la terrasseta, gaudint de l’espectable meteorològic i amb les cerveses encara a mitges vam demanar una prorroga fins a que ens les acabéssim. Quan ja estàvem perdent les esperances i quan ja semblava que la nit tocava a la seva fi, tot d’una les llums es van tornar a encendre. Centèsimes més tard, des de l’altra banda de la terrassa, una veu aguda i tronada va fer acta de presència per dir: “Venga, que corran esos mojitos”. Era el Pepe.El José Luís, més conegut com a Pepe pels viñaleros, era un home mulato, trigueño, d’uns 72 anys, baixet i petit, carpinter de professió i podríem dir que una barreja entre el Compay Segundo i el Mahatma Gandhi. Estava allí assegut, amb el seu barret de palla i la se
va camisa blanca, amb un aire de savi-vividor -caribeny. Ens va convidar a compartir taula amb ell, el Pedro i el Gustavo (company de la Damaris) i nosaltres no vam rebutjar la invitació. Les dues hores següents van ser una barreja de frases llegendàries, consells de savi i bones dosis d’humor antillano regats pels excel•lents mojitos de la Damaris i alguna que altra cervesa. Ens va enlluernar amb el seu caràcter, la seva vitalitat i de seguida els dos el vam adoptar com a avi i com a gurú de la idiosincràsia cubana.Al voltant de la mitjanit el vaig obligar a anar a dormir, no havia begut ni una gota d’alcohol però li corria la salsa i la festa per les venes. Ja feia estona que deia que tenia una leona a casa i que havia d’anar a complir amb el seu deure de marit i al final va entrar en raó i va marxar. Nosaltres vam seguir la festa a
l Polo juntament amb el Pedro, fruiter de Viñales, que es va erigir en el nostre cicerone i que a més no ens va deixar pagar ni una sola copa. Allí vam conèixer a la Núria, la Sandra i la Dàmaris (dues Dàmaris en tres hores i 0 en els 30 anys anteriors, curiós) tres catalanes molt simpàtiques que ens van anar acompanyant en diferents fases del viatge. La nit va anar pujant el seu to, estàvem tots enmig de la pista, sota els estels, ballant reggaeton com a condemnats, quan va aparèixer el Yoan i com per art de màgia amb ell va començar a sonar “Esa chica lo que quiere es tranca...”. Era el cènit de la nit, ho sabíem i per això ho vam donar tot, ens vam lliurar al ron, al reggaeton i a la nit viñalera amb totes les nostres forces com si es tractés del nostre darrer dia a Cuba. Vam tornar a casa contents i borratxos però sense ser encara conscients del que acabàvem de viure aquella nit.Abans de començar el següent capítol cal apuntar per a la comprensió posterior del relat que la nit següent vam conèixer i intimar amb el “Pinguilla” el nostre veí. Sí Pelut, el seu apodo era “Pinguilla” i no “Pinganilla”, ni “Pinquenilla” ni “Pequeñilla”, etc, etc. Un personatge
entranyable, guajiro, del 78 com jo, i probablement amb una estatura inferior al metre cinquanta. Un tipus humil, amb un gran cor i més segur d’ell mateix que molta gent amb la que m’he creuat. El vam conèixer la nit següent al mateix bar quan buscàvem al Pepe per acomiadar-nos, estava amb el Pedro i com us deia va resultar ser el nostre veí. El Pelut es va despedir d’ell amb una abraçada, com no, que el va fer aixecar els peus de terra gairebé un pam. Jo estava flipant, amb els ulls com taronges, però el millor va arribar quan mentre l’abraçava embargat per l’emoció, i perque no dir-ho també, pels tres mojitos que s’haviar fotut, li deia: “adiós chiquitin”. Quin paio!!! Però no era un adéu, era un fins aviat,... però això encara ho havíem de descobrir.Aquí teniu la millor cançó de reggaeton del viatge. Escolteu-la tres cops i estareu enganxats ; ))
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada