Un sueño cubano (capitol 3)

De com el Pelut i el Borja van recórrer mitja illa creuant-se amb diferents individus i vivint peculiars situacions.

Després de tres nits a Viñales repreníem el viatge, però a dins nostre hi havia alguna cosa que ens deia que aquella nit ho havia canviat tot. En la nostra partida cap a Cienfuegos malauradament vaig perdre el mòbil i amb ell les úniques fotos que teníem del Pepe. Un drama. Va ser llavors quan va emergir la idea, ja latent, de modificar la ruta prevista per així tancar el cercle i acabar el viatge a Viñales.

Durant aquells dies fins a la nostra tornada vam gaudir de l’illa i vam conèixer moltíssimes persones; autòctons i guiris (no com nosaltres jeje, oi Pelut?) que ens van aportar, cadascun de la seva manera, alguna cosa.

Autòctons:

Ovidio: la versió mulata i cincuentona del Marlon Brando a un tranvia llamado deseo. Un tiu pesat, pq no dir-ho, que tenia com a únic objectiu ballar salsa amb les estrangeres. A Trinidad no ens lliuràvem d’ell cap nit.

Samu: el rei del tunnig. Quin cotxe!! Erem els reis de Zapata. : ). Bon paio el Samuel. Ara bé, li molaven les ties de 15 anys, i no era l’únic. A nosaltres això ens semblava com a poc, estrany, però per ells era ben normal; diferències culturals.

Zala: conductor. Un listillo q ens prenia el pel cada dos per tres. De tant listillo que era el va parar la poli i els hi va haver de pagar per lliurar-se de la multa.

Boris: vam sopar a casa seva, a Caibarien. Quin morro de porc que feia!! Un personatge que vivia en relativa abundància material en un país com Cuba. Tenia un punt mafiós, ens va arribar a dir la frase del padrino "os haré una oferta que no podréis rechazar"!!, però en el fons era un catxondo i també un emprenedor castrat pel govern. Deia que a Cuba calia tenir bons contactes per tirar endavant amb dignitat. D’ell va sorgir la frase amb la que mai ningú m’ha descrit millor el socialisme: “El socialismo es un sistema que se basa en la discreción”, clavat!!

Leo: només 10 minuts d’espera a l’estació d’autobusos de Cienfuegos van ser necessaris per intimar amb aquest xaval. Un mestre!.El tiu va sortir a despedir-nos quan marxavem amb l’autobús com si fóssim amics de tota la vida

El Chino: menció especial també pel “Chino” un cubà de pare presumptament xinès a la casa del qual vam dormir tres nits. Anàvem pel carrer en busca de la seva casa i ell ens va trobar. Va dir “Hola, soy el Chino”, i sí, era l’únic paio amb cara de xinès de tot el carrer i probablement de la ciutat. Ens va explicar la seva vida i els seus orígens i nosaltres li vam prenguntar de quina part de Xina era el seu pare; ens va dir que de Korea, ; )). La seva dona, la Juana, ens tractava com si fossim els seus nets. Ens preparava dinars antiressaca i tot!! Ens deien “el Pelut y el Pelao”. Bons records.

Francisco: ja us hem parlat d’ell al primer capítol. Un senyor gran, interessant i cultivat, defensor a ultrança del règim cubà i amant de la conversa. Tant li agradava xerrar, que mentre jo feia una siesta de tres hores el Pelut li va estar aguantant sense defallir un monòleg de la mateixa durada. Quan em vaig llevar i vaig veure la cara d’assassí que em va posar el Sergi ho vaig entendre tot. ; ))

Guiris:

Sandra, Nuria i Dàmaris: tres catalanes amb les que vam coincidir a Viñales i Trinidad. Unes cracs amb les que tenim pendent un revival al setembre a Barcelona.

Laura i Lumi: dos reusenques amb les que vam compartir festeta a Viñales i a Trinidad. Coneixien al Jaume!!! Que petit és el món. Va estar guay! Com tots els de Reus tenien la idea equivocada de que Gaudí havia nascut allí.

La alemanya i la holandesa: dues noies d’aquests respectius paísos de les quals ja no recordem els noms i amb les quals vam compartir taxi i un dia de platja molt divertit. Tenien 19 anys!!! Bufff, q grans que som. Vam muntar un partit de futbol amb elles i una família cubana que hi havia per allí que va ser la hòstia. Vam fer un “Amigos de Pelut contra Amigos de Borja” que es va acabar decidint amb gol de oro de la meva banda gràcies a un gol d’un cubanet (quina alegria tenia el tiu) i també a la disciplina tàctica de les dues nord europees que estaven a les meves files. L’aranya de Cerdanyola va fer les seves parades de rigor però no van ser suficients per evitar la derrota.

Anna i Elisa: dues catalanes amb les que vam compartir cotxe fins a la Habana. Bones paies.

Xarly, Nacho, Nestor i Ion: dos vascos, un català amb aspecte de suec i un madrileny amb aspecte de català. No tenim cap contacte d’ells, una pena perquè eren uns cracks. Vam riure molt amb ells.

La penya de la ONG: una penya d’espanyols que estava currant a una ONG. Bona gent. Alguns un punt especialets, però bé.

I així anàvem fent,.. coneixent gent i contemplant com els dies passaven ràpidament però també amb molta intensitat. El nostre retorn a Viñales s’apropava, era cada cop més imminent i els nervis per a la tornada de mica en mica anaven aflorant. Havíem trucat als Polonio pq volíem dormir a casa d’ells, no podia ser d’una altra manera, i ells s’havien emocionat per la nostra tornada. Tot estava llest.

Així com ho havíem fet disset dies abans, agafàvem l’autobús que ens havia de dur a la darrera etapa del nostre viatge...