Dissabte passat, com a prèvia al derbi futbolero, vem passar el dia a Salomó fent la calçotada anual. Aquesta calçotada comença a ser ja una tradició, diria que ja fa més de sis anys que la fem, i la veritat és que és un dia que té el seu encant. L'única esmena que faria seria al Johny, que és qui reserva i qui coneix als del restaurant de tota la vida, i que cada any li prenen el pel [per això està així ; )] per fer la reserva per aquestes dates, quan els calçots encara es troben en fase quasi embrionaria. Johny, has d'apretar-los l'any vinent!! Cal dir que tot i ser el desembre els calçots estaven força bon
s encara que potser eren congelats o importats d'altres paísos productors com Burkina Fasso... ; ))Diuen que aquest restaurant, El Celler, està entre el top 5 dels restaurants per fer calçotades a Catalunya i tot i que no he anat a molts d'altres he de reconèixer que l'experiència està molt bé. El menjar està bo, però el que li dona aquest plus és el lloc on fas els calçots i on acabes menjant. L'aperitiu es fa a un celler antic, amb botes de vi i teles d'aranya per tot arreu. Després, el calçots te'ls fots a l'aire lliure en un jardí molt gran ple de moreres on cada grupet te la seva taula. Un cop acabats els calçots i rentades les mans, et senten a la sala on també cada grup té la seva taula i et van servint cosetes fins a que explotes; amanida, butifarres, mongetes, xai, postre, vi, copes etc... Tot això diria que per 35 €.
La calçotada té també les seves rutines anuals i entrenyables que fan que sigui, com deia, un dia especial. La primera de totes és la trobada en el punt de sortida; la biblioteca d'econòmiques que es troba al costat del Palau Reial. És gairebé norma obligada arribar mitja hora tard, tot i que sempre hi ha alguns que pequen d'innocents i es passen una hora sentats esperant. Normalment el que arriba més tard és el Johny, però aquest any va ser clarament superat per la Laura, l'Estel, el Ruiz i jo. El motiu va ser que la Laura, inexperta encara en el món de les motos, va intentar emular al Dottore Valentino Rossi fent un caballito i va acabar enclastada entre dos cotxes amb una ungla de color “azabache”. A 
part del susto i de la ungla per sort no es va fer molta cosa més i va poder seguir amb la calçotada, això si, amb certes dificultats per pelar els calçots. Un altre moment entranyable és veure als germans Aguilella engullint “estilo Kubiak” els calçots que els hi van posant sobre la taula. Quin espectacle més impressionant,... ho graves en vídeo i surt als documentals de la 2 segur!! Ah i m'oblidava!! Una altra cosa que no falla és la camisa del Johny!! Que gran!!! Aquest any era vermella amb piques i trebols de color negre!!! Igualito que Tamariz. Ets un mestre!!!
Després de la calçotada hi ha dues activitats obligades, però que no entenc com aquest any han fallat. Una és la passejada pel poble fins a una caseta/magatzem on ens colem i hi ha trastos vells abandonats. Sempre ens enduem alguna cosa (si som uns cabrons, que passa!) estil sifons antics i coses semblants, però aquest any no hi vem anar, potser hem acabat ja amb les existències? L'altra, és el partidet de futbol al camp de terra també anomenat “El Patatal” que hi ha enmig del poble. Aquest any ningú va portar pilota, ens fem grans i se'ns obliden les coses, però ben pensat potser ha sigut millor perquè els dos darrers anys van ser més accidentats que les obres de la línia 
9. L'any passat, el Diego, en acció de clar joc perillòs, li va fotre una patada en plena cara al Johny i evidentment el partit va haver de suspès per parar-li l'hemorragia i tornar-li la consciència (sort que disposem d'un uròleg entre els nostres efectius). Dos anys enrere el protagonista va ser l'altre Aguilella (semblen els Hermanos Derrick els molt cabrons), el Christian, que després de consumir 30 calçots, 5 butifarres, mig xai, un parell de kilos de mongetes, i d'altres substàncies va acabar amb un aparatòs tall de digestió que per uns moment el va fer assamblar-se a l'Iniesta de lo blanc que es va posar,... després de buidar una mica es va recuperar i va continuar, sorprenentment, com si res hagués pass
at.L'últim dels moments entranyables, per dir-ho d'alguna manera, i que ens fa estar més units com a grup és el invierno nuclear altrement conegut com viatge de tornada en cotxe. Imagineu-vos-ho; cotxes plens, finestres tancades pel fred, panxes remogudes pel futbol i plenes de matèries perilloses com els calçots, les mongetes i l'allioli, gairebé dues hores de trajecte, buuuuffff... no hase falta desir nada mas!
Salut!!!
El Celler
977 629 010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada