Un sueño cubano (capítol 4)

De com el Pelut i el Borja van tornar a Viñales i es van retrobar amb els seus amics

Un altre cop recorríem la mateixa carretera de corbes i un altre cop enfilàvem la baixada cap a la vall de Viñales, però aquest cop era diferent, nosaltres, a diferència de tota la resta de gent que hi havia a l’autobús, ja hi havíem estat, érem coneixedors de coses que els altres encara no coneixien. Per aquest motiu, anàvem informant com si fóssim experts a un parell de japoneses que seien al costat d’aquelles coses bàsiques i imprescindibles que calia fer i saber quan un estava a Viñales. Fins i tot en el moment que apareixien les primeres vistes imponents de la vall les vam avisar per a que no es perdessin l’espectacle. Vaja, que anàvem de guays.

Realment però, estàvem nerviosos, ens havíem imagina’t la nostra arribada i ens havíem creat unes expectatives ben altes. Havíem pensat en com ens rebria la gent, de si realment seríem per a ells dos turistes més que havien passat per allí o que si per el contrari hauríem pogut ocupar un petit espai en la memòria de tots ells. Aviat ho sabríem...

Vam arribar a l’estació sobre les cinc i allí estaven un cop més tots els viñaleros esperant en massa per aconseguir convèncer a algun turista de que la seva casa era la millor opció per allotjar-se, però nosaltres no ho necessitàvem, ja teníem una casa i una família que ens estaven esperant. De camí cap a Cal Polonio ens vam aturar a la fruiteria per donar-li una sorpresa al Pedro. El tiu es va alegrar molt, però no li vam donar cap sorpresa, ja feia dies que li havien dit que tornàvem a Viñales. Allò era un bon presagi.

Vam arribar a casa i allí estaven tots esperant, l’Hernan, la seva dona i el seu fill, i també el Raúl i la Gladis. Vam fotre algunes conyetes fora al porxo i llavors va passar per davant de la casa de paquet en una moto el Pinguilla. El tiu ens va veure i d'un bot es va baixar de la moto, va còrrer emocionat cap a nosaltres i ens vam abraçar. L’Hernan ens deia que cada dia havia preguntat per nosaltres. Tela!

Aquella nit no vam sortir perquè el Pelut venia tocat de La Havana i volia estar llest per la traca final. Va dormir 12 hores i bé que va fer pq el dia següent el tute que ens esperava era de campionat. Vam llogar unes bicicletes per fer una excursioneta fins al rio resbaloso, segons l’Hernan a tan sols 6 kilometres de Viñales,... i un colló!!!! Hi havia 16 quilometres de pujades i baixades estil Tourmalet i a més la carretera estava plena de sotracs, pedres, forats etc. Com si aquest 32 quilòmetres a 40Cº no fossin suficients vam tenir dos percances que encara van fer més dur el trajecte. Quan portàvem 5 o 6 km aproximadament vaig perdre un cargol del pedal i aquest es va desmuntar, sense cargol ni pedal vam haver de fer marxa enrera i anar a casa per tornar-lo a muntar. Quan ja tornàvem a enfilar cap al rio resbaloso i quan ja havíem passat el lloc fatídic del pedal va i punxo la roda de davantera. Me cago en l’ou!! Ens vam quedar allí tirats, esperant que passés algú a recollir-nos, sota aquell sol de justícia i amb una cara de primos que deu n’hi do.

Afortunadament, al cap de poca estona va passar un xaval que ens va acompanyar a casa seva i ens va dir que ens podia arreglar la roda punxada. La operació es va allargar unes dues hores!!! i mentrestant el Pelut i jo, vam intimar amb tota la família. Era la vigília del 26 de juliol, festa nacional a Cuba en la que es reuneixen les famílies per matar el porc i fer una celebració, i allí estàvem nosaltres asseguts petant la xerrada. Al cap de poc van començar a arribar familiars que venien per la festa del dia següent, ens miraven amb perplexitat i es devien preguntar - qui cony són aquests dos??-. Era com si el dia de Nadal anessis a casa de la teva àvia a fotre’t els canalons i et trobessis asseguts al sofà a un parell de nigerians.

Un cop arreglada la roda i fent encara uns quants quilòmetres més vam arribar al riu. Ens vam refrescar i banyar una bona estona per tal d’afrontar amb garanties el trajecte de tornada. Aquest cop no ens va passar res, però el cansament començava a fer acte de presència i la travessia es va fer molt dura, les pujades eren infernals i el sol estava en el seu punt més alt. El Pelut, afectat encara de la panxa estava rebentat, però no sé encara com, al més pur estil Perico Delgado va treure forces d’algun lloc i vam anar passant de forma més aviat penosa els mini ports de muntanya que ens separaven de Viñales.

Vam arribar més de 6 hores després d’haver sortit i amb unes cares que eren tot un poema. Ens vam cagar en l’Hernan i la mare q el va parir i li vam dir que si hi havia 6 quilometres que els fes ell caminant a veure si tenia pebrots.

Una petitat siesta, la dutxa posterior, el mega sopar de la Gladis i sobretot l’emoció per la nit que teníem per davant, ens van revitalitzar. Vam sortir d’horeta amb el Pinguilla per anar a buscar al Pepe a casa seva, després havíem quedat amb tota la troupe al bar de la Dàmaris. El Pepe no sabia res de la nostra tornada i quan vam arribar a casa seva el Pelut i jo estàvem realment nerviosos. El Pingui va picar a la porta i quan el tiu va obrir-la quasi li cau la llàgrima. Quin moment tan gran!!

Ens vam asseure al porxo i va treure una ampolla de ron. Vam xerrar amb ell i vam aprendre de cadascuna de les seves frases i de cadascun dels seus moviments. Ens va presentar a la "Leona", la seva dona, un encant, no podia ser d’una altra manera. Aquella estona de conversa amb ell va ser probablement el millor moment del viatge. Se’ns feia tard i el Pingui ens va dir que havíem de marxar. Nosaltres no volíem però a la vida cada cosa té el seu moment i li vam fer cas. Ens vam girar mentre marxàvem i allí estava el Pepe, despedint-se de nosaltres amb la ma, dalt al seu porxo, a contrallum i sense camiseta. Semblava el Mahatma. Espero no oblidar-ho mai.

Vam arribar al bar i allí estaven, el Pedro, l’Hernan i el Celestino. Ens vam asseure tots junts i vam compartir unes rises i unes cerveses, semblava que ens coneixíem de tota la vida. En aquells moments, eren els nostres amics de Viñales, la nostra gent. La festa, com era previsible, va anar increscendo, nosaltres anàvem a lo grande convidant a tothom i dilapidant tots la pasta que ens quedava, el Pingui es va bevia la cervesa com si fos aquarius i el Pedro com sempre ballava a prop d'alguna dona. Pel camí vam anar perdent efectius, fins que només vam quedar el Pingui, el Pelut i jo.

Vam anar a esmorzar els tres a la gasolinera i allí es va crear un petit conflicte entre el Pingui i una cubana i entre el Pelut i jo i un cubano. Va haver un parell de rifirafes però tot es va tornar a posar lloc ràpidament. Vam sortit de la gasolinera contrariats per la discussió però més units encara per haver-nos ajudat els uns al altres. Feia molta calor i anavem sense samarreta, estava borratxos i mentre miràvem el cel antillà que mostrava tots els seus estels, intentantavem enrederir d'alguna manera el final d'aquell viatge.

Dues hores després sonava el despertador; era el crit esgarrifant d'un porc abans de morir. Començava l'interminable viatge de tornada i ens despedíem d'aquella maravellosa illa amb el cap espès i amb moltes emocions viscudes.

Va ser una tornada sense història, sense gairebé res per recordar, només una frase, la que em va dir el Pelut tot just abans de quedar-nos adormits a l'avió: "Saps que és la nostra vida, la teva i la meva? Un somni cubà. Potser encara estem allí i ara estem somiant."

Viva Cuba!

Un sueño cubano (capitol 3)

De com el Pelut i el Borja van recórrer mitja illa creuant-se amb diferents individus i vivint peculiars situacions.

Després de tres nits a Viñales repreníem el viatge, però a dins nostre hi havia alguna cosa que ens deia que aquella nit ho havia canviat tot. En la nostra partida cap a Cienfuegos malauradament vaig perdre el mòbil i amb ell les úniques fotos que teníem del Pepe. Un drama. Va ser llavors quan va emergir la idea, ja latent, de modificar la ruta prevista per així tancar el cercle i acabar el viatge a Viñales.

Durant aquells dies fins a la nostra tornada vam gaudir de l’illa i vam conèixer moltíssimes persones; autòctons i guiris (no com nosaltres jeje, oi Pelut?) que ens van aportar, cadascun de la seva manera, alguna cosa.

Autòctons:

Ovidio: la versió mulata i cincuentona del Marlon Brando a un tranvia llamado deseo. Un tiu pesat, pq no dir-ho, que tenia com a únic objectiu ballar salsa amb les estrangeres. A Trinidad no ens lliuràvem d’ell cap nit.

Samu: el rei del tunnig. Quin cotxe!! Erem els reis de Zapata. : ). Bon paio el Samuel. Ara bé, li molaven les ties de 15 anys, i no era l’únic. A nosaltres això ens semblava com a poc, estrany, però per ells era ben normal; diferències culturals.

Zala: conductor. Un listillo q ens prenia el pel cada dos per tres. De tant listillo que era el va parar la poli i els hi va haver de pagar per lliurar-se de la multa.

Boris: vam sopar a casa seva, a Caibarien. Quin morro de porc que feia!! Un personatge que vivia en relativa abundància material en un país com Cuba. Tenia un punt mafiós, ens va arribar a dir la frase del padrino "os haré una oferta que no podréis rechazar"!!, però en el fons era un catxondo i també un emprenedor castrat pel govern. Deia que a Cuba calia tenir bons contactes per tirar endavant amb dignitat. D’ell va sorgir la frase amb la que mai ningú m’ha descrit millor el socialisme: “El socialismo es un sistema que se basa en la discreción”, clavat!!

Leo: només 10 minuts d’espera a l’estació d’autobusos de Cienfuegos van ser necessaris per intimar amb aquest xaval. Un mestre!.El tiu va sortir a despedir-nos quan marxavem amb l’autobús com si fóssim amics de tota la vida

El Chino: menció especial també pel “Chino” un cubà de pare presumptament xinès a la casa del qual vam dormir tres nits. Anàvem pel carrer en busca de la seva casa i ell ens va trobar. Va dir “Hola, soy el Chino”, i sí, era l’únic paio amb cara de xinès de tot el carrer i probablement de la ciutat. Ens va explicar la seva vida i els seus orígens i nosaltres li vam prenguntar de quina part de Xina era el seu pare; ens va dir que de Korea, ; )). La seva dona, la Juana, ens tractava com si fossim els seus nets. Ens preparava dinars antiressaca i tot!! Ens deien “el Pelut y el Pelao”. Bons records.

Francisco: ja us hem parlat d’ell al primer capítol. Un senyor gran, interessant i cultivat, defensor a ultrança del règim cubà i amant de la conversa. Tant li agradava xerrar, que mentre jo feia una siesta de tres hores el Pelut li va estar aguantant sense defallir un monòleg de la mateixa durada. Quan em vaig llevar i vaig veure la cara d’assassí que em va posar el Sergi ho vaig entendre tot. ; ))

Guiris:

Sandra, Nuria i Dàmaris: tres catalanes amb les que vam coincidir a Viñales i Trinidad. Unes cracs amb les que tenim pendent un revival al setembre a Barcelona.

Laura i Lumi: dos reusenques amb les que vam compartir festeta a Viñales i a Trinidad. Coneixien al Jaume!!! Que petit és el món. Va estar guay! Com tots els de Reus tenien la idea equivocada de que Gaudí havia nascut allí.

La alemanya i la holandesa: dues noies d’aquests respectius paísos de les quals ja no recordem els noms i amb les quals vam compartir taxi i un dia de platja molt divertit. Tenien 19 anys!!! Bufff, q grans que som. Vam muntar un partit de futbol amb elles i una família cubana que hi havia per allí que va ser la hòstia. Vam fer un “Amigos de Pelut contra Amigos de Borja” que es va acabar decidint amb gol de oro de la meva banda gràcies a un gol d’un cubanet (quina alegria tenia el tiu) i també a la disciplina tàctica de les dues nord europees que estaven a les meves files. L’aranya de Cerdanyola va fer les seves parades de rigor però no van ser suficients per evitar la derrota.

Anna i Elisa: dues catalanes amb les que vam compartir cotxe fins a la Habana. Bones paies.

Xarly, Nacho, Nestor i Ion: dos vascos, un català amb aspecte de suec i un madrileny amb aspecte de català. No tenim cap contacte d’ells, una pena perquè eren uns cracks. Vam riure molt amb ells.

La penya de la ONG: una penya d’espanyols que estava currant a una ONG. Bona gent. Alguns un punt especialets, però bé.

I així anàvem fent,.. coneixent gent i contemplant com els dies passaven ràpidament però també amb molta intensitat. El nostre retorn a Viñales s’apropava, era cada cop més imminent i els nervis per a la tornada de mica en mica anaven aflorant. Havíem trucat als Polonio pq volíem dormir a casa d’ells, no podia ser d’una altra manera, i ells s’havien emocionat per la nostra tornada. Tot estava llest.

Així com ho havíem fet disset dies abans, agafàvem l’autobús que ens havia de dur a la darrera etapa del nostre viatge...

Un sueño cubano (capítol 2)

De com una tempesta tropical ens va fer conèixer al Pepe i alguns altres personatges que difícilment podrem oblidar

Sobre les nou ens venia a recollir el Yoan, tot un personatge, que ens portaria en cotxe a passar el dia a Cayo Jutías. No sabria ben bé com descriure’l, podríem deixar-ho en que el tiu era un perla, probablement el paio més sortit que he conegut mai, i mira que n’he conegut. Addicte a la viagra ja amb 28 anys i amb un sol i únic objectiu a la vida, follar el màxim que pogués amb el màxim de ties possibles. Ah!! Això si, que a la seva dona no se li acudís ni de conya fer el mateix que ell feia. Mu listo el tio! Ell va ser qui ens va introduir al peculiar món del reggaeton i qui va determinar la banda sonora que ens acompanyaria durant tot el viatge. De fet, el seu lema vital sortia d’una d’aquestes cançons, i feia així: “ Esa chica lo que quiere es tranca, tranca, tranca, tranca!!!!!”. No és el que sembla, de veritat, encara que vosaltres no us pugueu adonar, hi ha un missatge subtil darrera d’aquestes senzilles paraules.

Al vespre, dutxats i sopats, ens vam dirigir al centre del poble per prendre alguna cosa i sondejar l’ambient nocturn de Viñales. Ens va asseure en el bar de la plaça i en menys de 10 minuts la Dàmaris, cambrera que regentava el local, ens estava explicant les seves històries més intimes i personals. Estava fins allí dalt o fins allí baix, com preferiu, del seu jefe i de les penúries del seu ex, pobre. L’acompanyava el Pedro, un dels grans, però per el moment un complet desconegut per a nosaltres. Es va fer fosc i semblava que tot anava bé, de sobte però, una petita tempesta tropical va descarregar amb força sobre la vall i en pocs minuts tot es va quedar a les fosques. Sense llum no hi havia nevera ni funcionava la caixa enregistradora, per tant, la Damaris va anunciar que havien de tancar el bar. Nosaltres, asseguts a la terrasseta, gaudint de l’espectable meteorològic i amb les cerveses encara a mitges vam demanar una prorroga fins a que ens les acabéssim. Quan ja estàvem perdent les esperances i quan ja semblava que la nit tocava a la seva fi, tot d’una les llums es van tornar a encendre. Centèsimes més tard, des de l’altra banda de la terrassa, una veu aguda i tronada va fer acta de presència per dir: “Venga, que corran esos mojitos”. Era el Pepe.

El José Luís, més conegut com a Pepe pels viñaleros, era un home mulato, trigueño, d’uns 72 anys, baixet i petit, carpinter de professió i podríem dir que una barreja entre el Compay Segundo i el Mahatma Gandhi. Estava allí assegut, amb el seu barret de palla i la seva camisa blanca, amb un aire de savi-vividor -caribeny. Ens va convidar a compartir taula amb ell, el Pedro i el Gustavo (company de la Damaris) i nosaltres no vam rebutjar la invitació. Les dues hores següents van ser una barreja de frases llegendàries, consells de savi i bones dosis d’humor antillano regats pels excel•lents mojitos de la Damaris i alguna que altra cervesa. Ens va enlluernar amb el seu caràcter, la seva vitalitat i de seguida els dos el vam adoptar com a avi i com a gurú de la idiosincràsia cubana.

Al voltant de la mitjanit el vaig obligar a anar a dormir, no havia begut ni una gota d’alcohol però li corria la salsa i la festa per les venes. Ja feia estona que deia que tenia una leona a casa i que havia d’anar a complir amb el seu deure de marit i al final va entrar en raó i va marxar. Nosaltres vam seguir la festa al Polo juntament amb el Pedro, fruiter de Viñales, que es va erigir en el nostre cicerone i que a més no ens va deixar pagar ni una sola copa. Allí vam conèixer a la Núria, la Sandra i la Dàmaris (dues Dàmaris en tres hores i 0 en els 30 anys anteriors, curiós) tres catalanes molt simpàtiques que ens van anar acompanyant en diferents fases del viatge. La nit va anar pujant el seu to, estàvem tots enmig de la pista, sota els estels, ballant reggaeton com a condemnats, quan va aparèixer el Yoan i com per art de màgia amb ell va començar a sonar “Esa chica lo que quiere es tranca...”. Era el cènit de la nit, ho sabíem i per això ho vam donar tot, ens vam lliurar al ron, al reggaeton i a la nit viñalera amb totes les nostres forces com si es tractés del nostre darrer dia a Cuba. Vam tornar a casa contents i borratxos però sense ser encara conscients del que acabàvem de viure aquella nit.

Abans de començar el següent capítol cal apuntar per a la comprensió posterior del relat que la nit següent vam conèixer i intimar amb el “Pinguilla” el nostre veí. Sí Pelut, el seu apodo era “Pinguilla” i no “Pinganilla”, ni “Pinquenilla” ni “Pequeñilla”, etc, etc. Un personatge entranyable, guajiro, del 78 com jo, i probablement amb una estatura inferior al metre cinquanta. Un tipus humil, amb un gran cor i més segur d’ell mateix que molta gent amb la que m’he creuat. El vam conèixer la nit següent al mateix bar quan buscàvem al Pepe per acomiadar-nos, estava amb el Pedro i com us deia va resultar ser el nostre veí. El Pelut es va despedir d’ell amb una abraçada, com no, que el va fer aixecar els peus de terra gairebé un pam. Jo estava flipant, amb els ulls com taronges, però el millor va arribar quan mentre l’abraçava embargat per l’emoció, i perque no dir-ho també, pels tres mojitos que s’haviar fotut, li deia: “adiós chiquitin”. Quin paio!!! Però no era un adéu, era un fins aviat,... però això encara ho havíem de descobrir.


Aquí teniu la millor cançó de reggaeton del viatge. Escolteu-la tres cops i estareu enganxats ; ))

Un sueño cubano (capítol 1)

De com el Pelut i el Borja van arribar a un poble anomenat Viñales que els va encandilar pels seus bells paratges i la calidesa de les seves gents

Vam aterrar a l’aeroport internacional José Martí cap a les sis de la tarda, feia xafogor i plovia. Estàvem cansats de les hores de vol, però l’excitació d’haver arribat i les ganes de començar el viatge, eren més fortes que el nostre cansament. Vam passar les primeres 24 hores a La Habana, deambulant per la Rampa i el Malecon tractant de refer-nos del trastorn horari que dúiem a sobre. Dormíem al Vedado, l’eixample de La Habana, a casa del Francisco, un home gran, intelectual, castrista fervent i amant del socialisme teòric.

Menys d’un dia després de l’aterratge agafàvem un autobus en direcció a un indret que ens captivaria: Viñales. Avui ja no encerto a recordar amb claredat perquè i quan vam decidir quedar-nos només una nit a La Habana, però vist en perspectiva va ser una decisió que canviaria el curs del viatge.

Viñales és una petita localitat situada enmig d’una vall d’idèntic nom que ens va assemblar des del primer moment un lloc idíl·lic i acollidor. La primera visió de Viñales la vam tenir des de l’autobus, un cop superades les muntanyes que separen la vall de la resta de la província de Pinar del Rio. Encara feia sol, però la llum ja començava a adquirir aquella calidesa que agafa de mica en mica per les tardes, els mogotes es repartien desordenadament per la planura encerclats com illots per la verdor dels camps de la vall. Com passa de vegades en els viatges, en arribar-hi, Viñales ens va donar una sensació reconfortant; no ens ho vam dir, però els dos vam tenir la intuïció que havíem arribat a un lloc especial.

Va ser la casualitat i també la persistència de l’Arayana la que ens va fer decidir finalment per anar a dormir a la casa dels Polonio, una família encantadora, que ens acolliria durant la nostra estada i que 17 dies més tard ens acomiadaria de l'illa amb llàgrimes als ulls (però això ho explicarem més tard). La primera nit a Viñales, encara sota els efectes del jetlag, la vam passar asseguts al porxo assaborint unes cerveses cubanes; jo Cristal i el pelut Bucanero (i així seria durant la resta del viatge). Diria que sobre les deu, quan em dormia assegut a la cadira al mateix temps que tractava de parlar amb el Pelut, vaig decidir anar-me’n al llit sense ser conscient de les coneixences i aventures que ens depararia el dia següent.


*títol i estructura d'aquesta sèrie de posts basats en la novela de Leonardo Sciascia “Candido o un sueño siciliano”