Tinariwen a Lyon

El dia després de la boda de l’Esteve i la Bea vam agafar el cotxe i vam anar cap a Lyon. No és una ciutat que ens atragués per cap cosa en concret, però com teníem entrades per el concert de Tinariwen el diumenge, vam decidir anar-hi un dia abans per fer una mica de turisme i per que no fos tan de tute.

Tinariwen és un grup tuareg que jo desconeixia i que la Sara després de la seva etapa maliense m’ha fet conèixer. Són el grup més reconegut del Sahara i probablement un dels millors de tota l’Àfrica. Ara que ja ha passat, he de reconèixer que abans del concert era una mica escèptic sobre el que em podria trobar. Me'ls imaginava amb instruments artesanals i tota la pesca però un cop van sortir a l'escenari em van tenir captivat tota l'estona. Va ser un concert espectacular! Us recomano que els escolteu (estan al Spotify!!!).

Lyon no està mal, però no és un lloc al que aniria sense tenir un motiu especial. La part antiga és força maca i la presència del Rhone fa que entri en la categoria de Ciutats amb riu que ja de per si a mi m’agraden. Segons diu el Jaume, Lyon és el centre de la gastronomia francesa i és per aquest motiu que està ple de restaurants que ofereixen menjar típic de la zona. Això em va sorprendre bastant, per que Lyon és més gran que Barcelona i pensava trobar més varietat de llocs per menjar. Com de totes maneres volíem menjar cuina d'allí ja ens va anar bé i ens va ser bastant fàcil trobar un lloc. On es concentra la major quantitat de restaurants és el barri del Vieux Lyon, però a la part de centre en general hi ha molta cosa. Com a curiositat, dir-vos que si sou vegetarians Lyon no serà un bon lloc per a vosaltres ja que molts plats porten carn i també vísceres.

El diumenge al matí vam sortir a passejar i ens vam trobar amb un mercadillo a la vora del riu (començava just a la Passerelle du Palais de Justice). Per una vora hi havia antiguitats i per l’altra menjar. Evidentment ens vam quedar a la part de menjar i vam comprar un parell de formatgets i també una llangonissa que feia molt bona pinta. Si esteu diumenge per allí és una molt bona opció per esmorzar o dinar...o fins i tot per menjar unes ostres!!! Hi havia un bar enmig del mercadet on gairebé tothom menjava ostres i bevia vi blanc. : ))

El que va tenir més tela de tot però va ser la tornada en cotxe. Per a que us feu una idea de la odissea, segons Google, Lyon i Barcelona estan separats per 640 km i en cotxe es triguen 5h i 47 minuts. Nosaltres comptàvem que el concert s’acabaria sobre les 9.30 i per tant en 4 hores ens podíem plantar a Cantallops a casa del Christian (sí, he dit Cantallops), dormir unes horetes i seguir el trajecte per arribar a la feina sobre les 9h. Amb el que no comptàvem era amb que es canviaria el programa del concert i Tinariwen passaria a ser el grup principal i per tant a tocar en segon lloc. Aquest petit canvi, sense gairebé cap importància pels Lyonesos, ens va suposar als dos freakis de Barcelona sortir d’allí a les 11.30 de la nit. Semblava impossible i imprudent arribar a Cantallops a les 3.30h de la matinada, per això, dues hores després i veient que ja no podíem seguir conduint cap dels dos, vam decidir parar a dormir en una bonica, acollidora i anònima Àrea de Servei del Langüedoc-Rousillon (us la recomanem ferventment!!). Vam aparcar entre mig dels camions, vam tirar els seient enrera, ens vam tapar com vam poder i en molt menys del que els dos esperàvem ens vam quedar completament sobats.

Prop de tres hores després ens vam llevar en la mateixa foscor en la que ens havíem anat a dormir. El cotxe estava gelat, a jutjar per com tenia el cos i els ossos la temperatura interior no devia superar als 5 graus, i els camioners seguien aparcats dormint a les seves cabines. Com dos zombis vam anar a l’àrea de servei, ens vam refrescar la cara, vam pillar una parell de cafès de la màquina i vam tornar a incorporar-nos a l’autopitsa. Teníem encara per davant 4 hores de trajecte i una dura jornada laboral...




CONSELLS

Residence Les Carrés Pégase. Vam passar la nit en aquesta residència. Ens va sortir molt bé de preu, estava prou cèntric i a més l'habitació tenia cuina i nevera per si et volies fotre alguna coseta.

M'ha comentat una companya de feina que els millors dies per anar a Lyon són els del pont de la puríssima, quan fan el Festival de les Llums. Però per anar aquells dies cal reservar hotel amb molta antelació per que es veu que la ciutat està a tope.

Restaurant Principal

En motiu de la boda de l'Esteve i la Bea vam anar de banquet al restaurant P ri ncipal. No sé si hi heu anat algun cop, però és un d'aquells llocs macos de Barcelona, on s'hi ha d'an ar al menys un cop a la vida. Està ubicat al bell mig de l'Eixample (Provença/Pssg de gràcia), en els baixos d'un edifici típic del barri. L'espai és sens dubte una de les millors coses d'aquest restaurant, especialment el pati interior i la sala de la Biblioteca que es troba al fons de tot. Allí vam celebrar els 90 anys de la meva àvia i ens vam sentir com a casa.

La boda va estar genial. Recomano ferventment als que sigueu de Barcelona i us caseu que ho feu tot a dins de la ciutat (és molt més còmode per els convidats; )) ). Nosaltres no coneixíem a gairebé ningú, però un cop acabat el bodorrio ja erem amics de la meitat dels amics de la Bea i l'Esteve. Coneixent-los a ells no m'estranya que la seva gent fos tan i tan maca. De fet vam sortir d'allí amb un sopar ja muntat, una possible adopció d'un gat i fins i tot una possible col·laboració de negoci!!

Restaurant El Principal

Provença 286, Barcelona (Mapa)

EL Gin tonic

Vaig llegir al Time Out que el millor Gin tonic de Barcelona es trobava al Tirsa i vaig decidir acostar-m'hi per investigar. El lloc té un toc entre antic i xic, per tal com van vestits els cambrers i l'ambient del local, però un cop dins, sentada a la barra i quan vaig veure el gust amb el que preparaven el gintonic, vaig començar-m'hi a sentir molt a gust.
Els cambrers són molt agradables i t'expliquen i et recomanen. Són uns cracks!

Jo em vaig demanar un gintonic de tota la vida però vaig veure que també preparaven altres cocktails boníssims.

El que em va agradar va ser veure que em portaven el gin tonic en un gotet molt més petit del normal, i que els glassons no es desfeien. Un gust impressionant i mira que de vegades trobo que el gintonic pot ser força amarg. Doncs no família, als que no us agradi el gintonic especialment, us recomano que hi aneu a veure si canvieu de parer. I evidentment, els que disfruteu amb aquesta beguda i altres cocktails, cap a l'Hospitalet ben ràpid!!!

Tirsa

Carrer Rafael Campalans nº 174 (Mapa)

08903 L'Hospitalet - Tel. 934.312.302

La Esquinica

Qui no coneix la Esquinica? Qui no hi ha anat algun cop i ha gaudit de les seves tapicas? Doncs nosaltres no som menys i de tant en quant també hi anem per menjar-nos una bones tapes. Amb els del futbol, per exemple, acostumem a anar a fer els sopar d'equip i per què no dir-ho a celebrar els títols que anem aconseguint. Aquest dijous passat hi vam anar i ens vam fotre les botes!!

Aquest bar que es troba a Fabra i Puig és un dels locals de tapes més emblemàtics de Barcelona i com a conseqüència fa que tingui coses bones i coses dolentes. Un dels punts negatius és que sempre està a tope, així que oblideu-vos d'anar-hi durant el cap de setmana i intenteu arribar-hi sempre un pel d'horeta. Per una altra banda, són molt ràpids servint el menjar i tot i la massificació l'ambient està bé i el menjar és bastant bo, especialment les braves que són espectaculars i pel meu gust les chistorricas. Tot lo altre també està bé, però a molts altres llocs de Barcelona pots menjar tapes igual de bones o millors.

La Esquinica
Passeig de Fabra i Puig 296 (Mapa)

Restaurant El Trispolet (Valls)

Ja comença a ser una tradició trobar llocs per menjar en les meves sortides de feina. Aquest divendres passat vaig anar a Valls per una reunió i em vaig quedar a dinar. Uns treballadors amb els que em vaig creuar a la sortida de l'Ajuntament em van recomanar que anès a fer el menú al Trispolet, un restaurant que quedava a prop.

Vaig fer un menú i vaig menjar molt bé. Abans del primer entrava un suc o un vermut de la casa, jo vaig fer suc de tomaquet. De primer vaig menjar un gratinat d'espinacs i de segon anec, co em vaig quedar tip, vaig dir-li al cambrer que no volia postre i que em portés directament el cafè. Però ell, a part del cafè em va portar un platet amb avellanes, ametlles i figues
seques, tot un detall.

Si us quedeu un dia a dinar a Valls podeu provar el Trispolet.

Restaurant el Trispolet
Carrer Muralla St. Antoni 20, Valls. (Mapa)
Tlf 977 614 869

La Milagrosa

Tornant d'una aposta que teníem pendent amb el Pelut i baixant per Torrent de les Flors cap al Col·leccionista ens vam topar amb un local nou que ens va fer el pes. Era un local de menjar argentí, bastant peculiar pel que fa a la decoració i al format. És un tipus de lloc al qual a Barcelona no hi estem gaire acostumats i que barreja el menjar per endur amb una barra amb alguns taburets per poder fer un mos ràpid allí mateix. No tenien molta diversitat, feien pizzes, empanades i algunes coses més, però el que a mi em va cridar més l'atenció era una pirrassa que hi havia fora on hi havia escrit en lletres ben grans... Bocadillo de escalopa milanesa!!!

Una setmana més tard i vam anar amb la Sara i ens vam partir una empanada d'aperitiu i un entrepà de milanesa després. Ens el vam menjar de vedella, però també en tenien de porc i de pollastre. Portava la milanesa, enciam, tomaquet, formatge i una salsa especial. Estava molt bo, però pels qui em coneixeu he de dir que li faltava una mica de mostassa.

Si un dia passeu per allí i voleu fer un mos ràpid ja sabeu.

La Milagrosa
Torrent de les Flors 96

Un sueño cubano (capítol 4)

De com el Pelut i el Borja van tornar a Viñales i es van retrobar amb els seus amics

Un altre cop recorríem la mateixa carretera de corbes i un altre cop enfilàvem la baixada cap a la vall de Viñales, però aquest cop era diferent, nosaltres, a diferència de tota la resta de gent que hi havia a l’autobús, ja hi havíem estat, érem coneixedors de coses que els altres encara no coneixien. Per aquest motiu, anàvem informant com si fóssim experts a un parell de japoneses que seien al costat d’aquelles coses bàsiques i imprescindibles que calia fer i saber quan un estava a Viñales. Fins i tot en el moment que apareixien les primeres vistes imponents de la vall les vam avisar per a que no es perdessin l’espectacle. Vaja, que anàvem de guays.

Realment però, estàvem nerviosos, ens havíem imagina’t la nostra arribada i ens havíem creat unes expectatives ben altes. Havíem pensat en com ens rebria la gent, de si realment seríem per a ells dos turistes més que havien passat per allí o que si per el contrari hauríem pogut ocupar un petit espai en la memòria de tots ells. Aviat ho sabríem...

Vam arribar a l’estació sobre les cinc i allí estaven un cop més tots els viñaleros esperant en massa per aconseguir convèncer a algun turista de que la seva casa era la millor opció per allotjar-se, però nosaltres no ho necessitàvem, ja teníem una casa i una família que ens estaven esperant. De camí cap a Cal Polonio ens vam aturar a la fruiteria per donar-li una sorpresa al Pedro. El tiu es va alegrar molt, però no li vam donar cap sorpresa, ja feia dies que li havien dit que tornàvem a Viñales. Allò era un bon presagi.

Vam arribar a casa i allí estaven tots esperant, l’Hernan, la seva dona i el seu fill, i també el Raúl i la Gladis. Vam fotre algunes conyetes fora al porxo i llavors va passar per davant de la casa de paquet en una moto el Pinguilla. El tiu ens va veure i d'un bot es va baixar de la moto, va còrrer emocionat cap a nosaltres i ens vam abraçar. L’Hernan ens deia que cada dia havia preguntat per nosaltres. Tela!

Aquella nit no vam sortir perquè el Pelut venia tocat de La Havana i volia estar llest per la traca final. Va dormir 12 hores i bé que va fer pq el dia següent el tute que ens esperava era de campionat. Vam llogar unes bicicletes per fer una excursioneta fins al rio resbaloso, segons l’Hernan a tan sols 6 kilometres de Viñales,... i un colló!!!! Hi havia 16 quilometres de pujades i baixades estil Tourmalet i a més la carretera estava plena de sotracs, pedres, forats etc. Com si aquest 32 quilòmetres a 40Cº no fossin suficients vam tenir dos percances que encara van fer més dur el trajecte. Quan portàvem 5 o 6 km aproximadament vaig perdre un cargol del pedal i aquest es va desmuntar, sense cargol ni pedal vam haver de fer marxa enrera i anar a casa per tornar-lo a muntar. Quan ja tornàvem a enfilar cap al rio resbaloso i quan ja havíem passat el lloc fatídic del pedal va i punxo la roda de davantera. Me cago en l’ou!! Ens vam quedar allí tirats, esperant que passés algú a recollir-nos, sota aquell sol de justícia i amb una cara de primos que deu n’hi do.

Afortunadament, al cap de poca estona va passar un xaval que ens va acompanyar a casa seva i ens va dir que ens podia arreglar la roda punxada. La operació es va allargar unes dues hores!!! i mentrestant el Pelut i jo, vam intimar amb tota la família. Era la vigília del 26 de juliol, festa nacional a Cuba en la que es reuneixen les famílies per matar el porc i fer una celebració, i allí estàvem nosaltres asseguts petant la xerrada. Al cap de poc van començar a arribar familiars que venien per la festa del dia següent, ens miraven amb perplexitat i es devien preguntar - qui cony són aquests dos??-. Era com si el dia de Nadal anessis a casa de la teva àvia a fotre’t els canalons i et trobessis asseguts al sofà a un parell de nigerians.

Un cop arreglada la roda i fent encara uns quants quilòmetres més vam arribar al riu. Ens vam refrescar i banyar una bona estona per tal d’afrontar amb garanties el trajecte de tornada. Aquest cop no ens va passar res, però el cansament començava a fer acte de presència i la travessia es va fer molt dura, les pujades eren infernals i el sol estava en el seu punt més alt. El Pelut, afectat encara de la panxa estava rebentat, però no sé encara com, al més pur estil Perico Delgado va treure forces d’algun lloc i vam anar passant de forma més aviat penosa els mini ports de muntanya que ens separaven de Viñales.

Vam arribar més de 6 hores després d’haver sortit i amb unes cares que eren tot un poema. Ens vam cagar en l’Hernan i la mare q el va parir i li vam dir que si hi havia 6 quilometres que els fes ell caminant a veure si tenia pebrots.

Una petitat siesta, la dutxa posterior, el mega sopar de la Gladis i sobretot l’emoció per la nit que teníem per davant, ens van revitalitzar. Vam sortir d’horeta amb el Pinguilla per anar a buscar al Pepe a casa seva, després havíem quedat amb tota la troupe al bar de la Dàmaris. El Pepe no sabia res de la nostra tornada i quan vam arribar a casa seva el Pelut i jo estàvem realment nerviosos. El Pingui va picar a la porta i quan el tiu va obrir-la quasi li cau la llàgrima. Quin moment tan gran!!

Ens vam asseure al porxo i va treure una ampolla de ron. Vam xerrar amb ell i vam aprendre de cadascuna de les seves frases i de cadascun dels seus moviments. Ens va presentar a la "Leona", la seva dona, un encant, no podia ser d’una altra manera. Aquella estona de conversa amb ell va ser probablement el millor moment del viatge. Se’ns feia tard i el Pingui ens va dir que havíem de marxar. Nosaltres no volíem però a la vida cada cosa té el seu moment i li vam fer cas. Ens vam girar mentre marxàvem i allí estava el Pepe, despedint-se de nosaltres amb la ma, dalt al seu porxo, a contrallum i sense camiseta. Semblava el Mahatma. Espero no oblidar-ho mai.

Vam arribar al bar i allí estaven, el Pedro, l’Hernan i el Celestino. Ens vam asseure tots junts i vam compartir unes rises i unes cerveses, semblava que ens coneixíem de tota la vida. En aquells moments, eren els nostres amics de Viñales, la nostra gent. La festa, com era previsible, va anar increscendo, nosaltres anàvem a lo grande convidant a tothom i dilapidant tots la pasta que ens quedava, el Pingui es va bevia la cervesa com si fos aquarius i el Pedro com sempre ballava a prop d'alguna dona. Pel camí vam anar perdent efectius, fins que només vam quedar el Pingui, el Pelut i jo.

Vam anar a esmorzar els tres a la gasolinera i allí es va crear un petit conflicte entre el Pingui i una cubana i entre el Pelut i jo i un cubano. Va haver un parell de rifirafes però tot es va tornar a posar lloc ràpidament. Vam sortit de la gasolinera contrariats per la discussió però més units encara per haver-nos ajudat els uns al altres. Feia molta calor i anavem sense samarreta, estava borratxos i mentre miràvem el cel antillà que mostrava tots els seus estels, intentantavem enrederir d'alguna manera el final d'aquell viatge.

Dues hores després sonava el despertador; era el crit esgarrifant d'un porc abans de morir. Començava l'interminable viatge de tornada i ens despedíem d'aquella maravellosa illa amb el cap espès i amb moltes emocions viscudes.

Va ser una tornada sense història, sense gairebé res per recordar, només una frase, la que em va dir el Pelut tot just abans de quedar-nos adormits a l'avió: "Saps que és la nostra vida, la teva i la meva? Un somni cubà. Potser encara estem allí i ara estem somiant."

Viva Cuba!

Un sueño cubano (capitol 3)

De com el Pelut i el Borja van recórrer mitja illa creuant-se amb diferents individus i vivint peculiars situacions.

Després de tres nits a Viñales repreníem el viatge, però a dins nostre hi havia alguna cosa que ens deia que aquella nit ho havia canviat tot. En la nostra partida cap a Cienfuegos malauradament vaig perdre el mòbil i amb ell les úniques fotos que teníem del Pepe. Un drama. Va ser llavors quan va emergir la idea, ja latent, de modificar la ruta prevista per així tancar el cercle i acabar el viatge a Viñales.

Durant aquells dies fins a la nostra tornada vam gaudir de l’illa i vam conèixer moltíssimes persones; autòctons i guiris (no com nosaltres jeje, oi Pelut?) que ens van aportar, cadascun de la seva manera, alguna cosa.

Autòctons:

Ovidio: la versió mulata i cincuentona del Marlon Brando a un tranvia llamado deseo. Un tiu pesat, pq no dir-ho, que tenia com a únic objectiu ballar salsa amb les estrangeres. A Trinidad no ens lliuràvem d’ell cap nit.

Samu: el rei del tunnig. Quin cotxe!! Erem els reis de Zapata. : ). Bon paio el Samuel. Ara bé, li molaven les ties de 15 anys, i no era l’únic. A nosaltres això ens semblava com a poc, estrany, però per ells era ben normal; diferències culturals.

Zala: conductor. Un listillo q ens prenia el pel cada dos per tres. De tant listillo que era el va parar la poli i els hi va haver de pagar per lliurar-se de la multa.

Boris: vam sopar a casa seva, a Caibarien. Quin morro de porc que feia!! Un personatge que vivia en relativa abundància material en un país com Cuba. Tenia un punt mafiós, ens va arribar a dir la frase del padrino "os haré una oferta que no podréis rechazar"!!, però en el fons era un catxondo i també un emprenedor castrat pel govern. Deia que a Cuba calia tenir bons contactes per tirar endavant amb dignitat. D’ell va sorgir la frase amb la que mai ningú m’ha descrit millor el socialisme: “El socialismo es un sistema que se basa en la discreción”, clavat!!

Leo: només 10 minuts d’espera a l’estació d’autobusos de Cienfuegos van ser necessaris per intimar amb aquest xaval. Un mestre!.El tiu va sortir a despedir-nos quan marxavem amb l’autobús com si fóssim amics de tota la vida

El Chino: menció especial també pel “Chino” un cubà de pare presumptament xinès a la casa del qual vam dormir tres nits. Anàvem pel carrer en busca de la seva casa i ell ens va trobar. Va dir “Hola, soy el Chino”, i sí, era l’únic paio amb cara de xinès de tot el carrer i probablement de la ciutat. Ens va explicar la seva vida i els seus orígens i nosaltres li vam prenguntar de quina part de Xina era el seu pare; ens va dir que de Korea, ; )). La seva dona, la Juana, ens tractava com si fossim els seus nets. Ens preparava dinars antiressaca i tot!! Ens deien “el Pelut y el Pelao”. Bons records.

Francisco: ja us hem parlat d’ell al primer capítol. Un senyor gran, interessant i cultivat, defensor a ultrança del règim cubà i amant de la conversa. Tant li agradava xerrar, que mentre jo feia una siesta de tres hores el Pelut li va estar aguantant sense defallir un monòleg de la mateixa durada. Quan em vaig llevar i vaig veure la cara d’assassí que em va posar el Sergi ho vaig entendre tot. ; ))

Guiris:

Sandra, Nuria i Dàmaris: tres catalanes amb les que vam coincidir a Viñales i Trinidad. Unes cracs amb les que tenim pendent un revival al setembre a Barcelona.

Laura i Lumi: dos reusenques amb les que vam compartir festeta a Viñales i a Trinidad. Coneixien al Jaume!!! Que petit és el món. Va estar guay! Com tots els de Reus tenien la idea equivocada de que Gaudí havia nascut allí.

La alemanya i la holandesa: dues noies d’aquests respectius paísos de les quals ja no recordem els noms i amb les quals vam compartir taxi i un dia de platja molt divertit. Tenien 19 anys!!! Bufff, q grans que som. Vam muntar un partit de futbol amb elles i una família cubana que hi havia per allí que va ser la hòstia. Vam fer un “Amigos de Pelut contra Amigos de Borja” que es va acabar decidint amb gol de oro de la meva banda gràcies a un gol d’un cubanet (quina alegria tenia el tiu) i també a la disciplina tàctica de les dues nord europees que estaven a les meves files. L’aranya de Cerdanyola va fer les seves parades de rigor però no van ser suficients per evitar la derrota.

Anna i Elisa: dues catalanes amb les que vam compartir cotxe fins a la Habana. Bones paies.

Xarly, Nacho, Nestor i Ion: dos vascos, un català amb aspecte de suec i un madrileny amb aspecte de català. No tenim cap contacte d’ells, una pena perquè eren uns cracks. Vam riure molt amb ells.

La penya de la ONG: una penya d’espanyols que estava currant a una ONG. Bona gent. Alguns un punt especialets, però bé.

I així anàvem fent,.. coneixent gent i contemplant com els dies passaven ràpidament però també amb molta intensitat. El nostre retorn a Viñales s’apropava, era cada cop més imminent i els nervis per a la tornada de mica en mica anaven aflorant. Havíem trucat als Polonio pq volíem dormir a casa d’ells, no podia ser d’una altra manera, i ells s’havien emocionat per la nostra tornada. Tot estava llest.

Així com ho havíem fet disset dies abans, agafàvem l’autobús que ens havia de dur a la darrera etapa del nostre viatge...

Un sueño cubano (capítol 2)

De com una tempesta tropical ens va fer conèixer al Pepe i alguns altres personatges que difícilment podrem oblidar

Sobre les nou ens venia a recollir el Yoan, tot un personatge, que ens portaria en cotxe a passar el dia a Cayo Jutías. No sabria ben bé com descriure’l, podríem deixar-ho en que el tiu era un perla, probablement el paio més sortit que he conegut mai, i mira que n’he conegut. Addicte a la viagra ja amb 28 anys i amb un sol i únic objectiu a la vida, follar el màxim que pogués amb el màxim de ties possibles. Ah!! Això si, que a la seva dona no se li acudís ni de conya fer el mateix que ell feia. Mu listo el tio! Ell va ser qui ens va introduir al peculiar món del reggaeton i qui va determinar la banda sonora que ens acompanyaria durant tot el viatge. De fet, el seu lema vital sortia d’una d’aquestes cançons, i feia així: “ Esa chica lo que quiere es tranca, tranca, tranca, tranca!!!!!”. No és el que sembla, de veritat, encara que vosaltres no us pugueu adonar, hi ha un missatge subtil darrera d’aquestes senzilles paraules.

Al vespre, dutxats i sopats, ens vam dirigir al centre del poble per prendre alguna cosa i sondejar l’ambient nocturn de Viñales. Ens va asseure en el bar de la plaça i en menys de 10 minuts la Dàmaris, cambrera que regentava el local, ens estava explicant les seves històries més intimes i personals. Estava fins allí dalt o fins allí baix, com preferiu, del seu jefe i de les penúries del seu ex, pobre. L’acompanyava el Pedro, un dels grans, però per el moment un complet desconegut per a nosaltres. Es va fer fosc i semblava que tot anava bé, de sobte però, una petita tempesta tropical va descarregar amb força sobre la vall i en pocs minuts tot es va quedar a les fosques. Sense llum no hi havia nevera ni funcionava la caixa enregistradora, per tant, la Damaris va anunciar que havien de tancar el bar. Nosaltres, asseguts a la terrasseta, gaudint de l’espectable meteorològic i amb les cerveses encara a mitges vam demanar una prorroga fins a que ens les acabéssim. Quan ja estàvem perdent les esperances i quan ja semblava que la nit tocava a la seva fi, tot d’una les llums es van tornar a encendre. Centèsimes més tard, des de l’altra banda de la terrassa, una veu aguda i tronada va fer acta de presència per dir: “Venga, que corran esos mojitos”. Era el Pepe.

El José Luís, més conegut com a Pepe pels viñaleros, era un home mulato, trigueño, d’uns 72 anys, baixet i petit, carpinter de professió i podríem dir que una barreja entre el Compay Segundo i el Mahatma Gandhi. Estava allí assegut, amb el seu barret de palla i la seva camisa blanca, amb un aire de savi-vividor -caribeny. Ens va convidar a compartir taula amb ell, el Pedro i el Gustavo (company de la Damaris) i nosaltres no vam rebutjar la invitació. Les dues hores següents van ser una barreja de frases llegendàries, consells de savi i bones dosis d’humor antillano regats pels excel•lents mojitos de la Damaris i alguna que altra cervesa. Ens va enlluernar amb el seu caràcter, la seva vitalitat i de seguida els dos el vam adoptar com a avi i com a gurú de la idiosincràsia cubana.

Al voltant de la mitjanit el vaig obligar a anar a dormir, no havia begut ni una gota d’alcohol però li corria la salsa i la festa per les venes. Ja feia estona que deia que tenia una leona a casa i que havia d’anar a complir amb el seu deure de marit i al final va entrar en raó i va marxar. Nosaltres vam seguir la festa al Polo juntament amb el Pedro, fruiter de Viñales, que es va erigir en el nostre cicerone i que a més no ens va deixar pagar ni una sola copa. Allí vam conèixer a la Núria, la Sandra i la Dàmaris (dues Dàmaris en tres hores i 0 en els 30 anys anteriors, curiós) tres catalanes molt simpàtiques que ens van anar acompanyant en diferents fases del viatge. La nit va anar pujant el seu to, estàvem tots enmig de la pista, sota els estels, ballant reggaeton com a condemnats, quan va aparèixer el Yoan i com per art de màgia amb ell va començar a sonar “Esa chica lo que quiere es tranca...”. Era el cènit de la nit, ho sabíem i per això ho vam donar tot, ens vam lliurar al ron, al reggaeton i a la nit viñalera amb totes les nostres forces com si es tractés del nostre darrer dia a Cuba. Vam tornar a casa contents i borratxos però sense ser encara conscients del que acabàvem de viure aquella nit.

Abans de començar el següent capítol cal apuntar per a la comprensió posterior del relat que la nit següent vam conèixer i intimar amb el “Pinguilla” el nostre veí. Sí Pelut, el seu apodo era “Pinguilla” i no “Pinganilla”, ni “Pinquenilla” ni “Pequeñilla”, etc, etc. Un personatge entranyable, guajiro, del 78 com jo, i probablement amb una estatura inferior al metre cinquanta. Un tipus humil, amb un gran cor i més segur d’ell mateix que molta gent amb la que m’he creuat. El vam conèixer la nit següent al mateix bar quan buscàvem al Pepe per acomiadar-nos, estava amb el Pedro i com us deia va resultar ser el nostre veí. El Pelut es va despedir d’ell amb una abraçada, com no, que el va fer aixecar els peus de terra gairebé un pam. Jo estava flipant, amb els ulls com taronges, però el millor va arribar quan mentre l’abraçava embargat per l’emoció, i perque no dir-ho també, pels tres mojitos que s’haviar fotut, li deia: “adiós chiquitin”. Quin paio!!! Però no era un adéu, era un fins aviat,... però això encara ho havíem de descobrir.


Aquí teniu la millor cançó de reggaeton del viatge. Escolteu-la tres cops i estareu enganxats ; ))

Un sueño cubano (capítol 1)

De com el Pelut i el Borja van arribar a un poble anomenat Viñales que els va encandilar pels seus bells paratges i la calidesa de les seves gents

Vam aterrar a l’aeroport internacional José Martí cap a les sis de la tarda, feia xafogor i plovia. Estàvem cansats de les hores de vol, però l’excitació d’haver arribat i les ganes de començar el viatge, eren més fortes que el nostre cansament. Vam passar les primeres 24 hores a La Habana, deambulant per la Rampa i el Malecon tractant de refer-nos del trastorn horari que dúiem a sobre. Dormíem al Vedado, l’eixample de La Habana, a casa del Francisco, un home gran, intelectual, castrista fervent i amant del socialisme teòric.

Menys d’un dia després de l’aterratge agafàvem un autobus en direcció a un indret que ens captivaria: Viñales. Avui ja no encerto a recordar amb claredat perquè i quan vam decidir quedar-nos només una nit a La Habana, però vist en perspectiva va ser una decisió que canviaria el curs del viatge.

Viñales és una petita localitat situada enmig d’una vall d’idèntic nom que ens va assemblar des del primer moment un lloc idíl·lic i acollidor. La primera visió de Viñales la vam tenir des de l’autobus, un cop superades les muntanyes que separen la vall de la resta de la província de Pinar del Rio. Encara feia sol, però la llum ja començava a adquirir aquella calidesa que agafa de mica en mica per les tardes, els mogotes es repartien desordenadament per la planura encerclats com illots per la verdor dels camps de la vall. Com passa de vegades en els viatges, en arribar-hi, Viñales ens va donar una sensació reconfortant; no ens ho vam dir, però els dos vam tenir la intuïció que havíem arribat a un lloc especial.

Va ser la casualitat i també la persistència de l’Arayana la que ens va fer decidir finalment per anar a dormir a la casa dels Polonio, una família encantadora, que ens acolliria durant la nostra estada i que 17 dies més tard ens acomiadaria de l'illa amb llàgrimes als ulls (però això ho explicarem més tard). La primera nit a Viñales, encara sota els efectes del jetlag, la vam passar asseguts al porxo assaborint unes cerveses cubanes; jo Cristal i el pelut Bucanero (i així seria durant la resta del viatge). Diria que sobre les deu, quan em dormia assegut a la cadira al mateix temps que tractava de parlar amb el Pelut, vaig decidir anar-me’n al llit sense ser conscient de les coneixences i aventures que ens depararia el dia següent.


*títol i estructura d'aquesta sèrie de posts basats en la novela de Leonardo Sciascia “Candido o un sueño siciliano”

Viatge a Cuba

Aquest post explica el trajecte i activitats que vam fer durant els 19 dies del nostre viatge a Cuba. Al final de tot us posem alguns consells que us poden ser útils quan hi aneu.


LA RUTA:

Dia 1: Barcelona - La Habana

El primer dia vam arribar sobre les 18h a La Habana i vam anar directes a la Casa que havíem reservat des de Barcelona. Era una casa que ens havia recomanat la germana del Pelut i ens hi vam sentir molt còmodes. Està al barri de Vedado, un barri estructurat com l'Eixample i que es troba a 20 minuts (5min en taxi) caminant de Centro Habana y Habana Vieja.

Casa Francisco Rodríguez
558 Calle 17 entre C i D
53-7-832-5003

30 CUC/habitació
4 CUC/esmorzar

Vam sopar unes pizzes a la Rampa, un dels carrers principals, que enganxa el Vedado amb el Malecón.

Dia 2: La Habana - Viñales

Vam passar el matí per La Habana Vieja i vam sortir cap a Viñales sobre les 14.30h amb l'autobus de Viazul (12CUC/pax i 3.30h de viatge). Viñales és la localitat que més ens ha agradat de Cuba. Es un poble petit, tranquil, ple de color i amb personatges molt amables. El turisme no està tan present com a Trinidad i això permet que els guiris estiguin més tranquils. A més, als voltants de Viñales hi ha moltes excursions que et permeten passar uns quants dies amb el centre d'operacions allí.

A l'arribada a Viñales hi ha una enjambre de viñaleros esperant l'arribada del bus amb els turistes per intentar convencer-los de que vagin a dormir a casa seva. El millor, si no teniu lloc per dormir reservat, és dir que sí que en teniu, i agafeu les maletes i us separeu una mica de la parada per a escollir un lloc on anar.

La nostra recomanació però és que aneu al lloc on nosaltres ens vam allotjar.

Casa Hernán y Raúl. Los Polonios
Carretera a la Empresa de Tabaco s/n
01 52281770 (des de Cuba) 53 52281770 (des de l'extranger)

15 CUC/habitació
4 CUC/esmorzar
9 CUC /sopar

Estava a 10 minuts caminant del centre i la família ens va tractar molt bé, va haver-hi feeling des del primer moment. El menjar estava molt bo i era molt i molt abundant. El pollastre amb malanga de la Gladis és dels millors que he provat mai.

Dia 3: Viñales (Cayo Jutías)

Vam contractar un cotxe particular per anar fins a Cayo Jutías i passar el dia allí. Ho vam contractar a través de l'Hernán, el nostre casero, i ens va costar 50CUC entre els dos. El preu incloia el trajecte d'anada i tornada i esperar-nos el temps que nosaltres passavem a la platja. Aquest preu era car, podia haver quedat en 40 CUC si haguéssim apretat, però portàvem massa poc temps. Buscar gent per compartir un cotxe és una molt bona idea. Una altra opció és Cayo Levisa que diuen que també està molt bé. Oblideu-vos de la opció d'anar en moto fins allí, la carretera és molt dolenta i hi ha més d'1h30.

Per la tarda vam fer una volta pel poble on vam conèixer personatges memorables. Vam acabar a la Casa de la Música que concentra la festa nocturna viñalera. A Palenque (4km de Viñales) tb hi ha una disco que està dins una cova natural i que diuen que està molt bé.


Dia 4: Viñales (Cueva del Silencio)

El dissabte amb un ressaca monstruosa vam fer una excursió a peu que va ser una de les millors experiències del viatge. La vam contractar des de la casa també i ens va portar un guia (15 CUC/pax). També hi havia la opció de fer-la en cavall (5CUC/pax/hora). La ruta ens va portar a dues coves, la primera, Cueva del Silencio, realment espectacular. Era una cova de 16 km que atravessava un mogote de la Vall de Viñales. Feies 200 metres amb un guia que portava una lot i arribaves a una piscina natural d'aigua filtrada de la montanya. El bany més refrescant de la meva vida!!

La ruta va dura més de 5 hores i vam acabar rebentats. Si ho feu, agafeu forces i també força aigua!!

Dia 5: Viñales - Cienfuegos

La idea original era anar a la platja de Maria la Gorda i dormir per allí. Per culpa de la nostra empanament i mala planificació no hi vam poder anar. Hi havia una opció d'anar i tornar des de Viñales, però que també se'ns va passar. Diria que sortia un bus sobre les 7h del matí i eren 8h anada i tornada.

Nosaltres vam anar a dormir a Cienfuegos. Com també havíem perdut els busos vam optar per fer tot el trajecte en cotxe. A Pinar del Rio vam contractar un "carro", amb dos cubans més, fins a La Habana (15 CUC entre els dos molt barato!!!) Després des de l'estació de bus vam agafar un altre cotxe que ens va costra exactament el mateix que el costava el bus La Habana - Cienfuegos (20 CUC / pax). La casa que vam dormir a Cienfuegos no estava malament, però no us la recomanem en aquest post.

Cienfuegos és potser la ciutat menys maca de les que hem visitat a Cuba, però tot i així jo crec que val molt la pena fer-hi una parada. Als voltants d’aquesta ciutat hi ha divereses coses interessants per fer i la ciutat en si, tot i no estar al nivell de Trinidad o Viñales té certa gràcia, especialment el seu Malecón i l’ambientillo que s’hi pot trobar.

La primera nit, vam anar a un lloc molt recomanable, el Club Cienfuegos, que es troba un cop passat al Malecón, en un edifici emblemàtic i espectacular que dona a la bahia. És restaurant i al mateix temps club de ball. Val la pena anar-hi!

Dia 6: Cienfuegos (El Nicho)

El primer dia complert a Cienfuegos el vam utilitzar per fer una excursió a El Nicho, un paratge bastant espectacular que es troba a dalt a les muntanyes i que consta d’algunes cascades i piscines naturals per a fer un bany. Hi van turistes, però també bastants cubans. És un lloc de bastant fàcil accés així que es probable que hi trobeu bastanta gent, tot i així, val molt la pena.
De camí cap allí vam passar pel Jardi Botànic,...tela! Sens dubte és un lloc que podeu descartar sense cap problema. Vam contractar un cotxe per a fer tota aquesta ruta. Diria que ens va costar uns 40 CUC en total, però se’m va oblidar apuntar-ho.

La platja de Rancho Luna que és la que està més a prop de Cienfuegos i també és un lloc que pel que ens van dir no té gaire gràcia.

Dia 7: Cienfuegos (Playa Larga, Parque Nacional de la Península de Zapata, Cueva de los Peces)

El segon dia a Cienfuegos vam fer una altra excursió en cotxe (50 CUC) que va ser de les millors de tot el viatge. Vam tirar direcció al Parque Nacional de la Península de Zapata, una reserva natural que esà situada en els aguamolls que ocupen gairebé tota aquesta península i on diuen que és el millor lloc per veure ocells de tota Cuba. No ens hi van deixar entrar, per què com passa a d’altres llocs, no s’hi pot entrar si vas acompanyat d’un cubà. Per tant o aneu en un taxi oficial o en el vostre propi cotxe per poder-hi accedir. Afortunadament segons el guàrdia, els mesos d’estiu no són els millors per a veure ocells.

Després de suplicar per la entrada i amb el no taxatiu del guàrdia, ens vam passar pel Criadero de cocodrils (5 CUC/pax), un lloc surrealista, que contràriament al que pensàvem no era un lloc per a la protecció del Crocodylus rhombifer o Cocodril Cubà, sinó una granja per a l’abastiment dels restaurants i complexos turístics de la zona. Tela!! Just davant del criadero, a l’altra banda de la carretera hi ha una espècie de Zoo on es troben els exemplars més vells de cocodril, com també d’altres espècies.

Vam passar i fer un cop d’ull a la Playa Larga però com estava plena de gent i tampoc ens va motivar gaire, vam anar directes cap a la Cueva de los peces, una piscina natural d’uns 70 metres de profunditat que està formada per agua dolça d’un rierol i aigua salada del mar. Un lloc bastant peculiar, ple de mosquits i amb peixots bastant grans.

Just davant de la Cueva, creuant la carretera hi havia un accés al mar on et podies banyar i on podies també llogar l’equip de busseig. Tot i no ser cap reserva marina estava ple de peixos tropicals i també corall negre. Va ser, sens dubte, el millor bany del viatge; aigua neta i relativament fresca i gairebé tota la estona vam estar sols.

Altres opcions en aquest mateix trajecte són la platja Caleta Buena, que ens va recomanar àrduament, però a la qual s’ha de pagar per entrar i també Playa Girón.

Dia 8: Cienfuegos - Trinidad

Vam passar el matí per la ciutat i a la una, diria jo, vam agafar el Viazul cap a Trinidad (6CUC/pax i 1h30 de viatge). La primera nit la vam passar a una casa que ens havien recomanat a Cienfuegos, no ens va agradar gens, i al dia següent vam anar a petar a casa del “Chino” on ens van tractar molt bé i ens hi vam sentir molt còmodes. Probablement hagi estat la casa on millor vam menjar de tot el viatge.


Hostal "El Chino"
C/Frank Pais 105 (entre Betancourt i Cienfuegos)
53 (0141) 993941

25 CUC/habitació
4 CUC/esmorzar
8 CUC /sopar

Dia 9: Trinidad (Playa Ancón)

El primer dia a Trinidad el vam passar a playa Ancón, una platja agradable molt a prop de Trinidad. Com vam perdre la Guagua, vam compartir un taxi (8CUC) amb unes turistes nord europees que ens va deixar allí mateix. La platja podríem dir que es divideix en dues parts; la part esquerra que és la dels guiris on està l’Hotel i el complex turístic i la de la dreta on no hi ha res i és on hi ha més cubans. Nosaltres vam anar cap a aquella part i ens vam refugiar del sol sota un dels arbres gegants que hi ha a la sorra mateix. El vam compartir amb una família cubana i vam acabar muntant un partidet de futbol molt divertit.

De tornada cap a Trinidad, també amb taxi, vam parar a Casilda, un poble de pescadors, sense gaire cosa, però també sense ni un guiri.

Per la nit hi ha diversos llocs de marxa que es troben gairebé tots a prop de la Casa de la Música (escalinates). Un cop s’acaba la música a l’escalinata hi ha dues opcions, la disco que està a dalt de tot les escales o La Cueva, una altra disco que està situada dins d’una cova i que es veu que és bastant espectacular. Un cop tanquen aquests locals i si el cos encara necessita més ron et pots passar pel Piano Bar, un antro de perversió, mig magatzem, amb dues sales claustrofòbiques que es troba també a l’escalinata, al costat dels lavabos.

Dia 10: Trinidad (Tope de Collantes)

El tercer dia a Trinidad vam fer una altra excursió, aquest cop a Tope de Collantes (taxi 35 CUC i entrada 6 CUC/pax). Vam ser molt xula i us la recomanem. Des d’on et deixava el cotxe havies de caminar una hora aproximadament per arribar a una cascada i a una piscina natural que feia el mateix riu. El trajecte era durillo per la calor i el desnivell però els paissatge estava molt bé. A més vam veure un colibrí!! Va ser molt guapo.

Dia 11: Trinidad (Playa Ancon)

El darrer dia a Trinidad el vam tornar a passar a la platja recuperant-nos de la ressaca del dia anterior.

Dia 12: Trinidad - Remedios

Diuen que Remedios és un dels pobles més macos de Cuba i probablement tinguin raó. No té potser l’encant de Trinidad amb el seus carrers empedrats però és clarament més tranquil i menys turístic . Hi vam arribar al vespre després d’una trajecte Trinidad – Santa Clara en Viazul (8CUC/pax i 3h) i un altre en taxi Santa Clara Remedios (15 CUC i 45min). Vam anar al Hostal La Francia i no us el recomanem gens, si el podeu evitar millor. Uns coneguts que vam fer allí estaven al Hostal la Estancia, estava de puta mare i tenia piscina i tot!!

Dia 13: Remedios (Cayerías del Norte)

La tasca per arribar als Cayos va ser més complicada del que ens suposàvem al principi. S’hi arribava pel pedraplen, una carretera d’uns 50 km sobre el mar, precedida per un peatge (5 CUC anada i tornada). A falta de transport públic que arribés fins allí i amb la prohibició de que et portés un cubà en el seu cotxe particular, les opcions que quedaven eren les següents; cotxe de lloguer (massa car), taxi (60 CUC), moto (1h30 de viatge). En el punt de màxima desesperació i quan semblava que ja tot estava perdut vam parar a un cotxe de lloguer amb dos belgues a dins que es van oferir per portar-nos cap allí. Vam anar a la mateixa platja que anaven ells (quin remei), Cayo Las Brujas (20 CUC/pax incloïa platja i menjar) i vam fer uns banyicos. Va estar prou bé. A la tornada vam tornar a fer autostop i ens van apropar a Remedios uns madrilenys.

Moltes de les platjes dels cayos tenen un hotel de luxe i això implica que s’ha de pagar un entrada per accedir a la platja i per poder consumir. El més barat de tots és Cayo Las Brujas. Si vas amb el teu vehicle o un taxi, pots anar a algunes platjes verges i gratuïtes com Las Salinas o La Perla Blanca.

Dia 14: Remedios (Santa Clara/ Caibarien)

Per evitar la odisea del trajecte fins els Cayos, al dia següent vam optar per anar a Santa Clara per visitar el Mausoleo del Che. La ciutat és lletja de collons i el Mausoleo tampoc té gaire cosa, però finalment aquest es va convertir en un dels dies més divertits del viatge (20 CUC anada i tornada a Remedios).

Un cop de tornada a Remedios ens vam pujar a la primer guagua que passava cap a Caibarien i no vam pagar ni un duro. Caibarien és un poble que està fet pols, però on es pot veure la Cuba més autèntica. En el Malecón vam conèixer el Boris i vam acabar sopant a casa seva i fotent-nos ron amb ell i la seva dona.

Dia 15: Remedios – La Habana

Aquest trajecte el vam fer amb dues noies catalanes que havíem conegut a Remedios (15 Remedios - Santa Clara i 70CUC Santa Clara- La Habana 3h). Era possible anar amb Viazul, però com l’autobus venia d’un altre destí i només feia parada a Santa Clara havies de jugar-te-la per trobar lloc.

Aquell dia vam permetre’ns un lujillo i vam anar a sopar a un restaurant de menjar internacional “La Barca” al costat de la Plaza de las Armas (Habana Vieja). Una lasagna!!! Mmmm.

Dia 16: La Habana

Dia sencer a La Habana per a comprar souvenirs i passejar pel centre. La majoria de souvenirs els trobareu a un carrer colindant a la plaça de la Catedral o també al carrer Obispo.

Dinar: Restaurant La Lluvia de Oro (C/Obispo). Lloc turístic, però on ens vam menjar una ropa Vieja molt bona.

Sopar: Restaurant El Aljibe. És un dels més coneguts de LaHabana. Val la pena anar-hi pel lloc i per l’ambient que hi ha. Molt diferent a tot el que havíem visitat a Cuba fins el moment. Es troba al barri residencial de Miramar i les especialitats són el pollastre i el frijoles.

Dia 17: La Habana – Viñales

Vam voler tancar el viatge tornant a Viñales, el lloc que més ens havia agradat i on més havíem connectat amb els cubans. Vam tornar a agafar e Viazul (12 CUC) i ens vam plantar allí a les 17.30 on ja hi havia gent que ens esperava.

Dia 18: Viñales (Rio Resbaloso)

El dia abans de marxar vam fer la darrera excursió, aquest cop fins al Rio Resbaloso. Vam llogar unes bicis (us demanaran entre 5 i 10 CUC/pax) i vam fer els 16 km que separaven Viñales del riu. Us recomanem que abans de començar el trajecte reviseu bé les bicicletes. El trajecte, tot i no sé especialment llarg és força dur, està ple de pujades i baixades i a més la condició de la carretera és nefasta.

El riu no és del millor que hem vist a Cuba, a més, el dia que hi vam anar havia plogut i l’aigua estava marron absolutament, però un cop passades les reticències inicials ens hi vam banyar com un més. Fins i tot ens vam atrevir a llençar-nos des de la cascadeta amb unes lianes quel els xavalins cubans tenien muntades.

Per la nit vam repetir la ruta de la nostre tercera nit cubana i vam acabar al “Polo” (casa de la música) dilapidant els pocs diners que ens quedaven.

Dia 19: Viñales - Barcelona

Malauradament quan vam comprar els vols no vam caure en que el dia 26 de juliol era festa nacional a Cuba. Hagués estat bé allargar el viatge un dia més per poder gaudir de la festa amb alguna família cubana, matant el porc i fotent-nos un bon àpat amb ells. Però nosaltres havíem de marxar i ja teníem aparaulat un cotxe que ens va portar per 65 CUC a l’aeroport. A les 20. 30h ens enlairavem i tornavem cap a Barcelona via Paris.



CONSELLS:


Abans d’anar a Cuba:

Equipatge: els preparatius per anar a Cuba no són gaire especials si fas un viatge com el nostre, en transport públic i durant el mes de juliol. Només tenir en compte que plou sovint i que el sol pica molt i molt, així que un xubasquero, crema solar i una gorra són necessaris.

Visat: al Consulat de la República de Cuba s’expedeix el visat el mateix dia que hi vas dia i costa aproximadament 25€ (Passeig Gràcia 34, 08007 Barcelona, 902 999 506).

Salut: no calen vacunes especials per a períodes curts al país.


Un cop a Cuba:

Transport:

- Lloguer de cotxe i moto: els lloguers a Cuba són cars. La gent recomana fer la reserva abans de començar el viatge ja que així et pot sortir millor de preu. Un cop allí els preus es disparen i la disponibilitat de cotxes és escassa. La gasolina és cara 1,10CUC/litre. Les carreteres estan en molt mal estat i les senyalitzacions són gairebé inexistents. Les motos són una bona opció per a excursions petites quan estàs instal•lat en alguna ciutat.

- Autobusos: entre ciutats la única opció d’autobusos que hi ha per a turistes és Viazul. L’altre companyia que opera, Astro, és només per a cubans i molt difícilment hi podreu accedir. Els autobusos de Viazul són nous, importats de la Xina, i es troben en molt bones condicions. La freqüència d’autobusos és molt baixa, acostumen a sortir com a màxim 2 autobusos al dia entre ciutat. Així, es recomanable reservar plaça o comprar anticipadament els bitllets per a no quedar-te sense. Entre poblacions petites hi ha les Guaguas, que són molt barates i no estan tan bé. És difícil saber on estan les parades i quins són els horaris.

- Taxis, cotxes i autoestop: agafar un taxi o un cotxe és molt fàcil a Cuba. Els taxi són de molts tipus diferent i costa distingir quins són legals i quins no. Els preus es solen negociar, però el millor és demanar que us posin el taxímetre i sinó us baixeu, sobretot a l’Habana. Els cotxes particulars es troben a prop de les estacions i a les “piqueras” (parades) i és fàcil contractar-los. Es tracta d’un negoci il•legal, així que si enxampen al conductor o bé li posaran una multa o bé haurà de subornar a la policia. Els particulars són més baratos que els taxis, i són una bona opció per a fer excursions al voltant de les ciutats. El meu càlcul per pagar aquests cotxes era de 10 CUC/hora. Fer autoestop sembla també una opció fàcil, però nosaltres només ho vam fer un dia.

Allotjament: el més assequible és anar a les cases de la gent. Les cases legals es distingeixen per un distintiu que està enganxat a la porta de la casa o a la façana. És una àncora de color blau acompanyada en algunes ocasions del lema “Arrendador divisa”. A les cases et cobren per nits i els àpats van a part. Encara que us ho diguin, no esteu obligats a fer els àpats a les cases. Els preus canvien entre temporada alta i baixa i també varien en funció de la ciutat en la que estiguis. Trobareu preus entre 15 i 30 CUC/nit i el regateig és possible. Les cases acostumen a estar netes i trobareu llençols i tovalloles. Totes les cases tenen l'opció de rentar la roba.

Menjar: la majoria de dies només esmorzàvem i sopàvem i a més, sempre ho fèiem a la casa on ens allotjàvem. A les cases els àpats són molt abundants; per a que us feu una idea, a Viñales ens donaven 6 plats per cap!! Durant el dia menjàvem de vegades alguna pizza, entrepà o fruita pel carrer. La fruita és molt bona i n’hi ha molta, especialment mangos en aquesta època. No vam tenir gaire problemes de panxa, però cal que aneu una mica en compte amb l’aigua, els sucs, els gels. La gent us oferirà pel carrer “Paladares” (restaurants) que normalment són negocis il•legals que es munten a casa seva. No són gaire recomanables, però nosaltres en una ocasió ho vam fer i va anar bé.

Diners: el tema de la pasta és complicat. Hi ha dues monedes al mateix temps, el Peso Nacional i el Peso Convertible (tb CUC o Divisa) i això genera bastants lios al principi.

24 pesos nacionals = 1 CUC = 1 $

Vosaltres haureu de canviar i pagar el 99% de les coses en CUC. Per canviar aneu només a les cases de canvi, als bancs o als hotels. La gent pel carrer us oferirà per canviar, no ho feu, pq els tius el que fan és colar-te la moneda nacional que no té cap valor.

Per pagar les coses no és que els cubans paguin en nacional i els guiris en CUC’s sinó que unes coses es paguen en una moneda i les altres en una altra. Gairebé tot el que està relacionat amb el consum turístic es paga en CUC’s. De vegades alguna cosa de menjar la podreu pagar en moneda nacional.

Cubans i cubanes: la gent de Cuba és molt oberta i simpàtica però això no vol dir que no vegin en els turistes una font d’ingressos extres. Els jineteros i jineteras abunden al país i el seu objectiu no és només sexual, sinó que són una mena d’intermediaris que cobren comissions per fer que els turistes consumeixin en un lloc o una cosa determinada.

Pel que fa al tema sexual, cal dir que no està tan present ni és tan evident com ens pensàvem. El tema allí no és una transacció comercial pura i dura com passa a occident sinó que té components diferents que fan que sigui una cosa més natural. En el cas de les dones, els cubans busquen sexe i si els conviden a alguna cosa millor, en el cas dels homes, les cubanes busquen alguna cosa a canvi i si hi ha sexe doncs no passa res. No es tracta d’una cosa molt evident ni us trobareu en situacions incòmodes. Per tant, si ho busques ho trobes i si no ho busques no et sentiràs acosat.

Sortida del país: cal arribar amb cert temps a l’aeroport pq pot ser que el procés de facturació etc es faci una mica llarg. Guardeu-vos 25 CUC/pax que haureu de pagar en concepte de taxes d’aeroport i sortida del país.

Sistema polític: a Cuba hi ha una dictadura política i un sistema econòmic socialista basat en el control dels mitjans de producció per l’Estat i en el control i limitació de la creació de riquesa individual. No existeixen llibertats de cap tipus (individuals, col•lectives) i la gent viu sota el control i vigilància constant del govern. Pels que venim d’Europa, anar a veure un dels darrers exemples de Comunisme / Socialisme que hi ha al món és com una cosa peculiar i fins i tot divertida, però per ells de divertit no té res. Molta gent té por real de parlar i de fer coses considerades il•legals per les possibles repressions i condemnes a les que et pot veure sotmès. La gent parla del sistema però ho fa amb certes precaucions i mai en públic amb altres persones cubanes al voltant. Els grans encara creuen en el socialisme però critiquen el funcionament de gairebé qualsevol cosa. Els joves, en canvi, consideren que la Revolució no va amb ells, que és una cosa del passat que els limita la seva llibertat com a individus. L’accés a la informació és gairebé nul i per tant es fa difícil pels cubans saber que passa el món i conèixer alternatives respecte al seu sistema.

Pel que fa al sistema econòmic hi ha dues realitats ben diferenciades, la legal i oficial i l’economia submergida que impera arreu i que fa que el sistema s’aguanti pels pèls i no peti com una chicharra. La gent ha de tenir un treball que és ofert per l’estat i que es retribueix amb un sou de risa i que a més es paga en pesos cubans. Un metge, per exemple, que és de les professions més importants cobra l’equivalent a 30 CUC al mes, cosa que no li arriba ni per comprar-li un gelat al seu fill. El que fa la gent per tant és treure pasta i espècies d’allà on pot. Molta gent o bé roba coses de les seves pròpies feines o es munta negocis il•legals relacionats, la majoria de cops, amb el turisme. A més, aquests negocis els cobren en CUC’s i això genera unes desigualtats increïbles entre els cubans, ja que per exemple, per un trajecte d’un dia, un conductor es pot treure el sou de dos mesos sencers!!! En definitiva, es tracta d’un sistema que s’aguanta en pinces i amb mil contradiccions internes. La por, la impermeabilitat externa i el tarannà del poble cubà fan que els canvis siguin molt difícils.

Cal dir també que tot i que no hi ha abundància, el poble cubà té garantit un seguit de temes com el menjar, la sanitat i l’educació que fan que no hi hagi la misèria i desigualtats que hi ha a molts altres paísos del món. Si hagués de destacar alguna altre cosa positiva seria que gairebé no estan influenciats per el consumisme. Penseu que des del seu naixement tenen una influència gairebé 0 per part de la publicitat consumista a la qual nosaltres estem ja tan habituats. Això fa que la gent d’allí no tingui de vegades comportaments tan banals com els nostres pel que fa a moltes coses relacionades amb el consum, la imatge personal etc. Quant estàs allí et dones compte de fins a quin punt la publicitat pot condicionar la teva visió de les coses i la teva percepció sobre les necessitats reals que existeixen a la vida.