----------------------------------
DIA 9 Sinuwa – Deurali
Em llevo d’hora i esmozo amb les alemanyes. Sortim cap a les 7.30h i comencem l’ascensió cap a Deurali. Avui dormirem a 2700m. El dia és bonic, fa fred al principi, però a mida que passen les hores torna a fer calor. Després d’unes quantes hores i parades arribem a Deurlai. Tornem a tenir problemes per trobar llit. Finalment trobo un llit en una habitació de 8 persones; les altres 7 són una família sencera de koreans. La més petita té uns 4 o 5 anys i l’estan pujnat ja al camp base de l’Annapurna. Resulten ser molt simpàtics, sobretot la filla més gran que parla un anglès perfecte i és molt extravertida.
Vaig al menjador pq a fora ja fa fred i juguem a cartes amb un grup d’australians i amb un parell de catalans i un mexicà que he conegut durant el dia; són simpàtics però crec que no connecto excessivament amb ells. M’ensenyen un joc que juguen els australians i ens ho passem molt bé. Mentre els catalans li tiren la canya a una australiana que està bastant bona jo guanyo un parell de partides.
Sopem i després em poso a jugar a l’UNO amb les dues alemanyes i el seu guia, un nepalí super catxondo. No guanyo ni un cop però ens fem un fart de riure. Ja fa un parell de dies que coincideixo amb aquestes dues noies i els hi començo a gafar carinyo.; són molt maques. Ens foten fora del menajdo pq ja són les 8h del vespre i els guies i portejadors es volen anar a dormir (en tots els lodges els nepalís dormen al menjador en una mena de matalassos petits.
Vaig cap a l’habitació i em trobo amb una escena que retindré durant molt de temps. En obrir la porta de l’habitació veig que els koreans han ajuntat tots els seus llits a una banda i el meu ha quedat arraconat a l’altre. A més el pare té el llit que està més a prop del meu com per fer de “barrera simbòlica”. Estan tots als seus llits, ben tapats amb les mantes i xerrant. El pare, té posat en el seu Samsung Note les quatre estacions de Vivaldi a tot drap. L’escena i la banda sonora que l’acompanya es graven de forma permanent a la meva memòria.
DIA 10 Deurali – Annapurna Base Camp (ABC; així li diuen allí)
Tenim per davant una ascensió de 4h fins el camp base de
l’Annapurna amb un desnivell de 1500m.
De bon matí ja hem arribat a sota 0 així que el fred que es preveu a dalt és considerable. L’ascensió és bastant dura i ens recomanen anar a poc a poc per aclimatar el cos al canvi d’altitud. Arribem al Machapuchare Base camp i a partir d’allí caminar resulta bastant cansat.
Estem envoltats de monstres de roca i gel de més de 7000m. Resulta un escenari imponent.
Arribem a dalt i em trobo bé, cansat però bé. Trobem llit en el primer dels lodges i també comparteixo amb més gent. Menjo amb gana una sopa de noodles i veig que l’altitud no ha fet gaire efecte en mi.
Vaig a fer una volta pels voltants del camp i l’escenari que la natura em presenta és impressionant. És un paisatge preciós però al mateix temps infon un gran respecte; molta gent a perdut la vida en aquest indret.
Faig una segona volta amb els catalans i quan torno em trobo especialment camsat i sense ganes de xerrar. L’altitud ha començat el seu efecte. Necessito anar a l’habitació a estirar-me una estona. Tinc la panxa un pel remoguda i em noto un pel nerviós. Al cap d’una estona m’aixeco i em trobo amb l’Antonio, un noi madrileny, molt muntanyista que fa de guia a un parell de senyors de Santander. Li explico com em trobo i em diu que és ben normal, que no tinc mal d’alçada, sinó que simplement són els efectes de l’altitud. Em diu que begui molta aigua i que no em mogui gaire. Li faig cas i al cap d’una estona estic millor.
Em sento al menjador i conec als dos senyors de Santander. Tenen uns 50 anys i són advocats; socis d’un petit bufet. Un d’ells em dona una aspirina i em trobo encara millor; amb l’alçada la sang s’espesseix i l’aspirina ajuda justament a diluir-la.
Xerro amb ells durant un parell d’hores ben bones. Són uns paios molt interessants, coneixen molt de món i els hi encanta la natura. M’expliquen algunes de les seves aventures i aficions. Un d’ells, és aficionat a la fotografia submarina, i m’explica que un dia per error va patir una descompressió brutal que el va deixar 12 dies en coma. Flipa! M’alegro de que ara estigui allí al costat explicant’m-ho.
A les 19.30h anem a dormir. Fa molt fred i s’espera una nit llarga. Un dels efectes de l’altitud és que costa agafar la son. Dormo 3h i tinc un “retortijon” que em fa anar al lavabo. Intento aguantar pq només la idea de sortir fora em fa una mandra brutal. Finalment no aguanto més i vaig al lavabo on hi ha una latrina bastant pudenta. Fa molt fred i estic cagant de “cuclillas” enmig dels himalaies. Surt fum dels excrements. Surto alleugerat del wàter i abans d’entrada de forma inconscient miro la muntanya. La postal és inoblidable: l’Annapurna il·luminat per milions d’estels al seu voltant. Un moment com aquest et fa sentir molt feliç.
Cap a les 5.15h em desperto i surto ja de l’habitació abrigat amb tot el que porto disposat a gaudir de la sortida del sol. Encara és de nit però poc a poc apareixen els primers rajos de llum que banyen els pics de les muntanyes.
DIA 11 ABC – Chommrong
Un cop esmorzats i amb cert cansament encara de la nit iniciem el descens. A mida que anem baixant noto que cada cop estic més fresc. Finalment resulta ser el dia que més caminem. Fem 8h de baixada fins a Chommrong, una animalada que al dia següent estic convençut que pagaré. Cap dels turistes normalment arriba fins allí el primer dia de baixada de l’ABC. El darrer tram, que torna a fer pujada, fins a Chommrong es fa realment dur.
Dormim a un lloc que està prou bé comparat amb els llocs dels darrers dies i amés torno a dormir sol desprès de tres nits. Ah! I em torno a dutxar, feia 4 dies que no ho feia. : )
Sopo agradablement acompanyat de dues parelles que estan al voltant de la cinquantena; uns són de Vancouver i els altres de Viena. Tot i l’edat, pel que expliquen, estan molt més en forma que jo.
DIA 12 Chommrong – Pokhara
Em llevo després de més de més de 10h dormint. Reprenem el descens i sento que tinc les cames molt adolorides.
Li dic al Durga que per mi quan abans arribem a Pokhara millor, així podré aprofitar més dies en altres coses. Llavors em dius que tenim l’opció de caminar unes 5h fins a un poble des d’on ja hi ha pista i podem agafar un jeep fins a Nayapul.
Allí, mentre esperem el jeep, conec al Chris un neozelandès amb el qual passaré els propers tres dies. A l’instant ja em dona bon feeling i ens passem tot el viatge en jeep de xarrera. El primer que em pregunta és que estic estudiant; li somric i li dono les gràcies. Li explico que en tinc 34 i que fa uns anyets que vaig acabar la universitat. Quedem per sopar a Pokhara.
Arribo a Pokhara i després de passar per l’agència vaig a l’hotel amb el Durga. Li dono roba que ja no vull i una propina que ell ja m’havia estat insinuant durant dies. Ha estat un bon company de viatge. Ens hem entès i fins i tot hem connectat amb algunes coses. Veig com marxa sense girar-se. Un turista més per ell un record per sempre per mi.
La casualitat fa que ens trobem amb el Chris a Pokhara anant cap al lloc on havíem quedat. Lo bo és que cadascun estàvem anant cap a direccions oposades!! Anem a sopar i després de dies de muntanya el que em ve de gust és una pizza i una cervesa. Anem a un lloc pijet i sopem de meravella.
Durant el sopar el Chris m’explica una mica que fa allí al Nepal. És escalador i acaba de pujar fa un parell de setmanes una muntanya de 6000m. El tiu és molt valent. Només de sentir el relat de l’ascensió se’m posa la pell de gallina.
DIA 13 Pokhara
El Chris i jo passem el matí per separat i a les una quedem per anar a visitar el poblat tibetà de refugiats que es troba fora de la ciutat. Volem anar en bus i això ens porta a agafar tres busos que ens fan conèixer parts de la ciutat encara desconegudes. Finalment arribem al poblat i anem directes al monestir a veure com els monjos budistes estan orant. Després ens quedem una estona per allí xerrant amb uns altres tibetans que estan per allí. És un altre món.
Tornem i arribo molt apurat a l’hotel. He d’anar al lavabo amb urgència. Després tornem a sopar amb el Chris i em dono compte que a mida que la conversa és més profunda el meu anglès queda més en evidència. El Chris a cada moment em cau millor.
DIA 14 Pokhara (Begnas Lake)
He quedat a les 9h amb la Paola a Priti Vichok, l’encreuament de carrers més important de Pokhara i d’on surten la majoria dels autobusos. Fa dies que no ens hem vist i ens fa il·lusió retrobar-nos. Agafem el bus per anar a
Begnas Lake un llac molt maco que es troba a no gaire més de mitja hora de pokhara.
Passem tot el dia pels voltants del llac xerrant i fent fotos. Passem un dia agradable però em dono compte que estem en “ondes” diferents.
Tenim un moment mot divertit que trigaré molt en oblidar. Mentre passejem entre unes casetes de pescador que es troben a prop del llac, apareix un nen d’uns 12 anys amb xandall. Per la cara que fa ens donem compte que hi ha alguna cosa que no li rutlla bé al seu cap. El tio, amb grans d’arròs enganxats al voltant de la boca, s’adreça a la Paola i comença a fer uns son guturals molt estranys en el mateix moment que es baixa els pantalons per ensenyar-li la tita. Ens quedem glaçats per uns segons i just després comencem a riure sense parar.
Tornem sobre les 16h i m’acomiado amb la Paola al mateix lloc on havíem quedat. Serà probablement el darrer cop que ens veiem. Em pujo al primer bus que passa i a dins... em trobo al Chris!!! Sembla mentida tanta casualitat. Els dos riem i ens expliquem com ens ha anat el dia. Passem el que queda de tarda plegats i finalment ens acomiadem pq a ell la convidat a sopar la família del seu hotel.
És el Diwali (Festival de la Llum) i la ciutat està plena d’espelmes. Fa només tres dies que he conegut al Chris però realment m’ha sabut greu acomiadar-me d’ell, em sembla un tiu genial.
DIA 15 Pokhara – Bandipur
Em llevo, faig la maleta i vaig cap a Priti Vichok a agafar un bus que em porti cap a Bandipur. Agafo una furgo i em sento al costat d’una de les finestres. Tot seguit entra una dona i em diu que li deixi asseure a ella a on sóc jo. Li faig un gest preguntant-li per què. Ella em respon amb un altre gest com si vomités, m’aparto. M’espera un trajecte llarg.
Tres hores després em planto a Dunve i agafo un altre bus que em porta fins a Bandipur. És un lloc realment bonic i diferent del que fins ara havia vist al Nepal. Es troba a dalt d’una muntanya i les cases són molt antigues i tenen un estil arquitectònic molt bonic.
Arribo i dino 100% regim en el lloc o dormiré. Un grup de xinesos turistes em miren sense parar i riuen quan veuen el que menjo. Vaig a passejar i per primer moment en el viatge em sento sol. Suposo que no trobar-me bé ajuda.
Al cap d’una estona em creuo amb un pastor de vaques i les seves vaques que la no parla ni una paraula d’anglès. L’acompanyo una estona i anem xerrant sense entendre cap dels dos el que diu l’altre. Només riem i això ja es prou per passar una bona estona.
Per la tarda vespre comença al concert i els balls en el petit escenari que hi ha al carrer principal de Bandipur. Estan celebrant el
Diwali que dura uns dies. Conec a tres francesos i a una alemanya. Entre els francesos hi ha la Zoeliay que va néixer a l’Afganistan amb la que xarrem bastanta estona. Sopo amb l’alemanya amb qui no hi ha gaire connexió i després torno als concerts. Allí em trobo al Sasha, un català que també està viatjantb sol com jo. Viu a Sant Pere de Ribes i li explico que allí és on em van batejar.
Fem unes rises xerrant i veient els grups autòctons que van sortint a l’escenari. Al cap d’una estona marxem a prendre algo. Es troba en una situació similar a la meva ara fa un any i mig i està aquí al Nepal desconnectant de la parella i de la feina. És actor d’anuncis i fa 15 anys que treballa exclusivament d’això. Em sorprèn pq la seva cara no em sona de res. Vaig a dormir a les deu el dia més tard de tot el viatge.
DIA 16 Bandipur
Em llevo a les 5.30h per culpa dels crits del propietari de l’hotel que dorm sota la meva habitació. Intento dormir però el soroll del carrer m’ho impedeix. La casa és molt antiga i les finestres no tenen vidres sinó porticons de fusta per on és cola l’aire fred del matí.
Agafo la càmera i surto a donar una volta per Bandipur. Camino fins a l’altre banda del poble i tinc unes vistes fantàstiques de la vall submergida sota la boira. Sembla un mar de cotó.
Esmorzo amb uns enyor irlandès i faig temps llegint i escrivint fins a les 11h que és quan he quedat per anar a veure una cova propera. Hi vaig amb els tres francesos i l’alemanya. Finalment trobem la cova però com és el Diwali està tancada. Decidim saltar la tanca i anar pel nostre compte. La cova és immensa. L’alemanya i jo caminem una mica amb la llum d’una lot però el fet de no anar acompanyats ens fa tirar ràpid cap enrere. Després caminem fins a Duhnre on agafem un jeep que ens torna a pujar a Bandipur.
DIA 17 Bandipur - Bakhtapur
M’aixeco més d’hora del que preveia i vaig cap al punt on surt l’autobus fins a Duhnre. Arribo a les 7h i fins una hora més tard em diuen que no surt el primer.
En el bus cap a Kathmandú coincideixo amb un holandès que m’havia trobat la nit anterior. M’explica algunes aventures del viatge i també un tema de salut que li va fer canviar la forma de veure la vida.
M’envaeix la sensació de que en els pocs dies que em queden de viatge no tinc ganes de conèixer més gent. Quants mes dies passo de viatge més tranquil em sento.
Després de 6 llargues hores en bus ens acomiadem. Ell es queda a la capital i jo agafo un altre bus per arribar-me fins a Bakhtapur. En principi està ben a prop però entre el trànsit i les parades triguem 1h i mitja. Es fa entern. El bus va tope, però a tope realment, sembla mentida que pugui caber tanta gent en tant poc espai.
Arribo a Bakhtapur i he de pagar 1100Rp per entrar al centre de la ciutat. Vaig directe a un hotel de la Lonely (encara no ho havia fet). L’habitació està molt bé en comparació al que he tingut fins ara i em foto una dutxa calenteta q em treu de sobre tot l’agobio que portava.
Surto al carrer i tot i ser fosc em dono compte que Bakhtapur és una ciutat amable i preciosa. M’hi sento còmode des del primer moment.
No he menjat res en tot el dia ja que porto uns dies amb la panxa una mica girada. La idea era no menjar per evitar necessitar, durant les 10h de viatge, un lavabo. El record de la Índia encara és molt present. Sopo quelcom lleuger però amb una gana enorme.
DIA 18 Bakhtapur
Em llevo d’hora i surto a fer fotos amb la primera llum del dia. Ràpidament veig que no sóc l’únic guiri que ha pres aquesta decisió. La plaça principal, tot i ser ben d’hora, està plena de turistes fent fotografies. Em sento un pel ruc però és el que hi ha. Flipo amb com alguns turistes, sobretot els orientals, fotografien a la gent i als nens de la ciutat. La situació m’incomoda.
Vaig a treure diners pq vaig molt just de pasta i cap caixer em deixa treure un puto duro. Torno a intentar a altres hores i caixers i res de res. Merda! Tinc un problema amb el que no comptava. La pasta que em queda em dona just per pagar les nits d’hotel i els desplaçaments i menjars, però res més. Els hi comento als de l’hotel el problema i els hi dic de pagar amb targeta, tot i que les esperances de que funcioni són poques. En contra del previst la tarja funciona i em sento alleugerit. Podré comprar cosetes per a la gent de Barcelona.
Em passo el dia anat d’un lloc a un altre de la ciutat amb una pau i tranquil·litat que no havia experimentat des de feia molt de temps. Passo el dia ociós, vagant pels carrers amb una calma interior extranya per a mi, però al mateix temps molt satisfactòria.
DIA 19 Bakhtapur - BCN
Em llevo més d’hora del normal, deuen ser els nervis de la tornada. Decideixo quedar-me a Bakhtapur i anar directe des d’allí al aeroport. M’esperen moltes hores de vols i transfers i prefereixo passar el que em queda de dia amb tranquil·litat.
Faig algunes fotos, poques, i m’assec en una terrassa d’un bar que està ubicada a un terrat. Estic al solet, descalç i intentant retindré les darreres sensacions del Nepal. Dino i mentre em prenc un té escric aquestes darreres línies.
Ja fa molt de temps el Ruiz em va recomanar un lloc per esmorzar al carrer Escorial de Gràcia: el Don Teo. Ara ja hi he anat uns quants cops i sóc un veritable adicte als seus bikinis. Després d'uns quants mesos a Mèxic vaig anar-hi a esmorzar la setmana passada amb el Pelut i la primera mossageda que li vaig fer (al bikini, no al Pelut) va ser deliciosa.
