Un dia per recordar

El Roger és un dels amics més antics que tinc, ara ja fa gairebé uns 16 anys que ens coneixem, però com sabeu sembla que per a ell no passin els anys, el molt mamón està com el primer dia que el vaig veure!!! Ja m'estic desviant del tema... A lo que iba: durant aquests anys d'amistat hem compartit i hem fet moltes coses junts, farres a Calella, pujades en moto a Begur, Berkeley, viatges, amics, etc. Una d'aquestes coses que hem compartit, jo evidentment com a ojeador, és la relació amb la Laura.

El romance es va començar a gestar a Esade tot i que el feeling, pel que diuen els experts en la matèria, venia ja del parvulari. Recordo encara aquells dies d'estudi al carrer Aribau quan a l'hora de la siesta, el Roger, cual pulpo comun, desplegaba els seus tentacles per tocar-li una mica de cuixa a la Laura,... que bo, com reiem!!. Aquells escarceos postadolescents es van acabar convertint en una de les relacions més estables, boniques i duraderes que conec.

Aquest darrer dissabte, després de passar amb aprovat pelat el curset prematrimonial, el Roger i la Laura es van casar a lo grande a Sant Vicenç de Montalt. Va ser una boda xulíssima plena de sorpreses i de moments molts emotius. Com no sé ben bé per on començar el relat, el millor serà anar per ordre cronològic.

En principi els amigotes havíem d'estar a l'església una mica abans de l'hora prevista per donar suport al novio, però com era lògic coneixent-nos, això no va ser així, i alguns del grup van estar a punt d'arribar més tard que la mateixa núvia. Aquesta tardança va fer que perdessim el llocs d'honor que ens tenien reservats i excepte els que feien de testimonis, la resta vem acabar com es diria en argot futbolístic, a tercera graderia.

Una de les coses més interessants de la cerimonia va ser l'espera del Roger a l'arribada de la núvia, la veritat és que estava com un flam. L'haurieu d'haver vist, el tiu esbufegava, es movia, feia el símbol de la L en el front animat pels seus amics (flavio passa'm aquesta foto ja!!!), li donava cops a l'esquena i li deia "como estamos abuelote!!" a l'avi de la Laura que pobre estava sentat tranquilament en el seu banc, creuava frases inconnexes amb uns nens amb pantaló curt que deambulaven per primera fila,...en definitiva el tiu era un sac de nervis. Totes aquestes distraccions per calmar el nerviosisme van acabar quan va començar a sonar la musiqueta nupcial, a partir d'aquell moment el Roger ja només va tenir ulls per una persona.

La Laura estava molt guapa i la cara del Roger quan la va veure aparèixer per l'entrada de l'església no tenia preu. Va ser un moment realment emocionant i l'instant en el que finalment van estar junts espero que quedés immortalitzat per que a mi gairebé em va caure la llagrimeta. La missa va ser com totes les misses, amb l'excepció del discurs inicial que va fer el mossen amb referències al "salid y disfrutad" que el gran Johan els hi va "espetar" als jugadors del Barça abans de la final de Wembley... quin mestre!! Arran d'això vaig estar parlant una estona amb ell i em va semblar un tipus molt simpàtic i carismàtic a més de... un clon del Miliki!!!!!!!!!!!!!! (no m'ho podia callar, ho sento).

L'aperitiu va ser increible, al menys això ens van dir el que van tenir la sort de probar-lo. La Paloma, el Luigi, el Diego, la Sara i jo vem haver d'anar després de la cerimònia a deixar els trastos i els cotxes al lloc on dormiríem i entre el desplaçament, la discussió amb el desaprensiu que regentava l'hotel i els cops que ens vem perdre, vem acabar arribant al convit al mateix temps que els nuvis. Això sí, un cop allí ens vem llençar sobre els canapes, el jabuguito i totes les exquisiteces que veiem pel voltant com una manada de hienes famolenques. Sense temps ni per respirar i amb la boca plena d'un mix de delícies gastronòmiques, vem passar a un dels moments clau de la nit: el nostre regal. Una vespa primavera vermella preciosa!!!! Ells dos, i la resta de de convidats, pq no dir-ho jeje, van flipar amb el regalazo. Vem posar la vespa en mig del jardí embolicada de regal i quan la van obrir es van quedar al·lucinats.

Després el soparet. Molt bo tot, en sèrio, pregunteu-li al Johny que el molt animal es va fotre tres plats de xai!! I després un moment que a mi em feia patir, el lliurament dels nuvis entre els convidats. Sou uns cabrons!!!! jajaja. Fa un parell de setmanes vaig cometre el greu error de treure aquest tema espinòs en una conversa amb el Roger i com no, només vaig fer que posar-li encara més fàcil; ens van caure uns a la Sara i a mi. Aquesta me l'apunto Roger.

Després lògicament el bailoteo i les copes. Tot va començar molt dolçament i amb moderació; el vals dels nuvis (al qual em vaig incoroporar amb la Sara!!! encara em pregunto pq), les primeres cançons dedicades al públic més pureta, els primers cubates, etc. Però com sempre, tot plegat va acabar amb el desfase habitual dels del nostre grup. Només us dic, i això no no ho vaig poder veure pq estava amb el Christian de xarrera al jardí, que van acabar entrant la vespa a la sala de ball, encesa, fotent-li gas i fent sonar la bocina; la cara del metre es veu que era tot un poema. Durant el festival tothom va anar fent la seva i alguns es van dedicar a les seves preciades habilitats nocturnes; el Diego als malabarismes amb els gots, la Sara als seus bailoteos pseudoprofessionals amb el pare del nuvi, l'Alex a llençar cubates a la penya, el Ruiz al ataque sin cuartel, el Johny a arreglar la vespa que ja començava a fallar, el Christian a... etc, etc.

La tornada en autocar al Hostal Las Palmeras, vaya antro per cert, va tenir bastanta tela. Jo anava prou sereno i flipava amb l'espectable que estaven montant allí dins. Abans però, en el camí del convit a l'autocar, el Luigi va corroborar la teoria de que la distància més curta entre dos punts és la línia recta, el tiu amb la turca que duia feia tantes esses que era incapaç d'arribar a l'autobus!!! Q gran!!!

Després a l'arribada a l'hostal alguns van seguir la festa. Va ser una pena no participar-hi, pq pel que explicaven el Johny, el Cristhian, el Joe i l'Alex al dia següent, va ser d'antologia. Hagués pagat per veure la cara de l'Erik fotent-los fora de la seva piscina a les sis del matí o al Johny creuant la nacional II en gayumbos, a la goma dels quals portava elegantment enganxats el paquet de tabac i les claus de l'habitació.

Laura, Roger, va ser una festa collonuda i també un moment que ningú de nosaltres mai oblidarà. Us desitjaria sort, però no crec la necessiteu, la boda és senzillament un pas més en la vostra magnífica relació.

... i ja sabeu, ara només queda "salid y disfrutad"

Petons!!!


CONSELLS:

Restaurant Can Jaume: el diumenge tots excepte la parejita vem anar a fer un arrosset a Can Jaume, un restaurant de Port Balis, el port esportiu de Llavaneres. L'Eric i la Natalia, ens l'havien recomanat i van reservar taula. Va ser un encert i a més a un preu raonable. Val molt la pena anar-hi, a més, està a l'extrem dret (mirant el mar) del port, tocant a la platja on han montat gairebé a la mateixa sorra una terrasseta ideal. Mapa