17 de desembre, 2014

Dues vermuteries noves (per mi)

Viure fora de Barcelona té coses bones. Una d'elles és que quan vens tens moltes ganes de menjar les coses típiques d'aquí. A més, com la gent ja em coneix em porta als llocs nous que han obert. Aquesta setmana per exemple m'han portat a dues vermuteries, una a Gràcia i l'altre al Poblenou.

Sembla que darrerament les vermuteries estan de moda. N'hi ha de velles que reviuen o gent que en monta de noves, però en qualsevol cas el concepte és sempre similar. Vermuts bons, normalment de la casa, banderilles, conserves bones, patatilles amb salses estil espinaler i tres o quatre plats de la casa per menjar alguna cosa un pel més contundent. No sé que tenen d'extraordinari però la veritat és que a mi sempre m'han fascinat. Potser aquesta cosa informal,
aquesta tapeta ràpida, aquest alcohol que et puja ràpidament al cap... no sé que deu ser.

A Gràcia està "La Vermu", on m'hi va portar la Sara el diumenge. Vam fer uns musclos en escabetx, unes banderilles i després una butifarra esparracada fantàstica acompanyada d'unes patates fregides de la casa. Per rematar vam demanar un tartare de salmó que també estava molt bé. El local està xulo, però no té aquell punt autèntic d'altres locals que han conservat l'estructura antiga. 

Al Poblenou, està el Balius Bar i m'hi ha portat avui la Carol. El local havia estat durant molts anys una de les drogueries més conegudes del barri. Un cop jubilat el droguer el van reconvertir en una vermuteria i alguna coseta més. La ubicació i l'interiorisme del bar són genials. La barra principal és de chapó. Aquest migdia érem poquets però m'han dit que els findes es posa a petar. Aquest, a mes de migdies també fa nits i copes.

Els dos locals són molt bones opcions!

La Vermu
Carrer de Sant Domènec, 15

Balius Bar
Carrer de Pujades, 196,

15 de setembre, 2014

Eje Cafetero (Manizales)

El divendres donava una xerrada de marketing a Manizales i per aprofitar una mica el viatge vaig decidir quedar-me un dia més per la zona. 

Vaig arribar el dijous a la nit, ja que divendres ben d’hora al matí havia d’estar a la Universitat de Caldas per la conferència. L’arribada va ser per Pereira, a una hora de Manizales, perquè l’aeroport d'aquesta ciutat està tancat gairebé sempre per mal temps. De fet, quan hi vam arribar, estava caient una tromba d’aigua que deu n’hi do. La foscor i la tormenta no em van permetre gaudir de l’impressionant paissatge que ens envoltava i que veuria al dia següent. 

Un cop acabada la feina, la gent del diari La Patria, un dels organitzadors de l’esdeveniment, em van portar a dinar. Vaig dir que volia alguna cosa típica i em van dur a Don Juaco, segons ells el restaurant de la ciutat on millor preparen dues especialitats “paisas”; els frijoles i el chicharron. No sé si el millor, però realment va ser un àpat espectacular. Després els hi vaig dir que em portessin a La Suiza, una recomanació de la Michelle, i allí, em vaig menjar un “acordeón” gaudint d’unes bones vistes de la ciutat.

Uns dies abans havia reservat lloc per dormir en una finca cafetera, l’Hacienda Guayabal, així que un cop acabat l’acordeón hi vaig fer cap. La Hacienda està just a les afores del poble de Chinchiná, un poble que es caracteritza per acollir a tots els temporers que venen a treballar en la recolecció del cafè, ja us ho podeu imaginar. 

Vaig arribar-hi cap a les quatre de la tarda i encara vaig ser a temps de fer el que ells anomenen el “tour del cafè”. Aquestes finques, a part de produir cafè, també es dediquen al turisme i ens ensenyen als que hi anem com es produeix el cafè i que cal saber per apreciar-lo.

Després d’un dia mogudet em vaig relaxar absolutament i em vaig deixar portar per la caminada i l’explicació. El tour va durar unes tres hores, la primera part per les plantacions de cafè amb un senyor molt amable del qui no recordo el nom, i la segona amb el Jorge, el fill de la dueña, que em va respondre a tots els quès i perquès sobre el cafè. En poca estona vaig aprendre moltíssim i em vaig donar compte que porto tota la vida preparant malament el cafè. Al final del tour es fa una cata de cafès i te’n preparan un tal i com ells diuen que hauria de ser. Va ser ben extrany ja que vaig tenir la sensació que era el primer cop que prenia aquella beguda.

Al dia següent vaig tornar a Manizales i vaig anar de visita al Recinto del Pensamiento. Es tracta d’una mena de parc ecològic, un pel turístic, on es poden veure alguns animals i plantes típics de la zona. Després vaig tornar a Don Juaco per repetir chicharron i per provar la mazamorra que el dia anterior m’havia quedat pendent.

Em va portar a l’aeroport l’Edilberto, el mateix que dijous m’havia recollit. El trajecte va donar per molt i em va explicar gairebé tota la seva vida. No entraré en detalls però em va impressionar. La resumiria en; humiltat, treball i valor.

05 de setembre, 2014

8 ANYS DE VIATGES HABIBI!!!!!

Avui Viatges Habibi fa 8 anys. Tempus fugit!!!

Un plaer anar compartint la vida amb tots els que hi heu anat apareixent.



04 de setembre, 2014

Villa de Leiva i rodalies

En el poc temps que porto a Colòmbia ja he anat un parell de cops a Villa de Leiva. Això es deu primer, a que és una de les poblacions més boniques i conegudes del país i segon, a que està ben a prop de Bogotá (entre 3h i 4h en cotxe). 

El primer cop que hi vaig anar vaig visitar de retruc Ràquira, que és un poble conegut per les seves artesanies i també la laguna de Guatavita. Aquesta llacuna és molt recomanable i per visitar-la s'ha de fer amb un guia ja que està dins d'un parc tancat. Guatavita va ser una de les llacunes sagrades de la cultura Muisca i va donar origen també a la llegenda de El Dorado.   

El segon cop que vaig visitar Villa de Leiva va ser fa ben poc i hi vaig anar amb una part dels catalans que he conegut a Bogotà; l'Anna, el Xavi, el Carles i en Pep. Tot va ser bastant improvisat ja que mentre feiem el sopar per celebrar el meu aniversari va sortir la idea i en un pim pam vam decidir anar-hi tots. El plan molava ja que aquell finde coincidia que a Villa de Leiva es celebrava el festival d'estels i a més amb el Carles i el Pep ja havíem dit d'anar-hi per a fer una mica de muntanya. 

La primera sorpresa ens la vam trobar quan vam arribar a Hertz per recollir el cotxe que haviem llogat el dia abans. Casualitats de la vida tenia pico y placa i el paio que ens atenia va utilitzar la muletilla que ho arregla tot aquí a Colòmbia; que pena con ustedes (#bogotarules). Això però ens va acabar beneficiant ja que pel mateix preu ens vam emportar una pick up que al dia següent ens seria molt útil.

Vam arribar tard a Villa de Leiva i ens va donar temps per deixar les coses a l'hotel, anar a sopar alguna cosa i anar al llit ja que al dia següent ens esperava molt de tute.

El plan del dissabte era sortir d'horeta per pujar a una altra llacuna, la d'Iguaque, a quasi 4000m d'altitud i que segons els muiscas hauria estat el lloc on es va crear la raça humana. La pujada va ser molt dura, especialment el darrer tram que tenia més desnivell que el Mortirolo. Vam arribar a dalt rebentats però com sol passar a la muntanya tot esforç acostuma a tenir la seva recompensa. I no ho dic només per les vistes de la llacuna, sinó pel pot de Nutella que vam devorar com a bèsties salvatges en pocs segons. Sucar chips ahoy en nutella és indicatiu de que el teu cos demana energia de forma urgent. Sí, ho heu llegit bé, "sucar chips ahoy amb nutella".

Per la nit tots estavem petats però teniem ganes de fotre'ns un homenatge i així ho vam fer. Vam sopar al Mercado Municipal, un dels restaurants chéveres del poble. Després, poca cosa més tot i que l'ambient a la plaça estava fantàstic. Per cert, la plaça principal de Villa de Leiva és un d'aquells llocs que se't queda gravat a la retina. 

Al dia següent vam gaudir del festival d'estels des d'una terrassa ben privilegiada i després ja vam començar a tirar cap a Bogotá. Pel camí vam parar a fer fonda a Sutamarchán, un poble que no té res d'especial però que està ple de restaurants on serveixen la típica "longaniza boyacense". Vam equivocar-nos amb l'elecció del restaurant i vam esperar més d'una hora per a que ens portessin el menjar. Tot i així crec que amb la gana i el cansament que teniem els ànims van estar prou calmats. 

Va ser un finde molt complet i que va servir de coneixença amb els catalans de Bogotá. A veure quan ho repetim!

26 de juny, 2014

Road to Scotland

Aquest darrer cap d'any el vam passar a Escòcia. La idea d'ana-hi va sorgir en un sopar que està recollit també a Viatges Habibi (uns quants post més enrere). No recordo exactament com va anar, però al final ens vam autoconvidar la Isabel, la Diana i jo a casa dels pares del Callum. Una mica de morro, sí, però al Callum i la Mariona no se'ls veia tampoc disgustats amb la idea.

Hi vam passar quatre dies, marxant el 30 de bon matí i tornant el dia 2 de gener molt cap al tard. Aquells dies queden ja una mica lluny però recordo que ens ho vam passar molt i molt bé. Vam arribar d'horeta a Edinburgh (lease Edimboro) i vam passar unes hores donant voltes per la ciutat fins a la tarda ja que teniem reservats bitllets per un tren que ens havia de portar fins a Aberdeen. 

Allí ens van recollir la Mariona i el Callum i vam fer una horeta de camí fins a Turriff el poble on va nèixer i crèixer el Callum i on viuen els seus pares. Un cop allí el Callum ens va fer unes voltes en cotxe per ensenyar-nos el seu poble i més concretament tots els pubs que tindríem a la nostra disposició la nit de cap d'any. No recordo bé que vam sopar aquell dia però algo que segur estava molt bo. De fet tots els dies vam menjar fantàstic. La mare del Callum, que era encantadora, ens va cuinar coses típiques de la zona que a mi em van entusiasmar; especialment els esmorzars, allò era bacon i la resta són tonteries. El pare del Callum també era molt simpàtic però això si, no s'entenia res del que deia!!!  : ))

Al dia següent ens vam llevar i la Isabel i jo vam fer una volteta pels voltants de la granja. El noi que porta actualment la granja de porcs ens va veure i es va espantar. Es va pensar que erem inspectors de sanitat que veniem a fer una inspecció sorpresa!!! És evident, la Isabel i jo, els típics inspectors de sanitat escocesos de granjes de porcs.

El 31 vam voltar per diversos llocs, però el millor va ser la visita a la localitat de Crovie. Hi vam arribar tard pero encara quedava una estona de llum. Crovie és un poblet amb quatre cases contades que es troba als peus del mar del nord. Les casetes són molt mones, de fusta, de colors diversos i amb una cosa que ens va sobtar a tots; les portes d'entrada no donen al mar. Una senyora coneguda del Callum que ens vam trobar allí ens va dir que era pels temporals. De vegades la mar és tan forta que les onades passen per sobre les cases i per això les portes estan o bé en un lateral o bé al darrera... quina por!!!

Quan vam arribar a Crovie estava molt núvol, però va haver un moment que el sol, que ja s'estava ponent, va aparèixer per l'horitzó. El cel estava completament tapat pero el sol estava tan baix que la llum ataronjada es concentrava tota i de forma molt intensa entre el mar i la capa de núvols. He vist moltes postes de sol a la meva vida, però us juro que aquesta és probablement la més impressionant. Va durar pocs minuts però es va crear un ambient màgic i tots ens vam exaltar una mica i no vam parar de fer fotos fins que el sol es va pondre definitivament. Va ser un moment inolvidable.

La nit de cap d'any finalment no la vam passar a cap pub ja que vam decidir quedar-nos a celebrar-ho a casa amb els pares del Callum. Vam fer un sopar molt bo on ens va tocar cuinar als catalans. No recordo el menú, però va quedar apanyat. Després del sopar va venir un dels moments més controvertits del cap de setmana; la partida de Pictionary. Vam jugar dones contra homes, molt original, elles eren 4 i nosaltres 3. Si el pictionary ja es complicat en la teva llengua imagineu-vos en anglès i compartint equip amb el pare del Callum. Ell i jo no ens enteníem de res i el Callum havia de fer de traductor. No vull entrar en detalls sobre la partida però al final vam guanyar el nois. Les noies no van acceptar gaire bé la derrota i encara avui aleguen que vam fer coses ilegals per guanyar. Va haber més d'una discussió acalorada que ens podríem haver estalviat, jo el primer.

Després vam fer el raim, pero en comptes de campanades, en aquesta ocasió van ser canonades acompanyades per uns paios en fandilla que tocaven la gaita. Va ser molt bo veure a la Mariona, una mica perjudicada per la ginebra d'elaboració cassolana, obligant a la mare del Callum (la seva sogra) a acabar-se tot el raïm. Una mica més i hem d'anar a l'hospital. 

Al matí següent estavem tots prou bé ja que no haviem begut tampoc massa i i havíem anat a dormir bastant d'hora en comparació a Barcelona. Vam fer un esmorzar fort i ja no sé ben bé si va ser abans o després de dinar, però vam anar a fer una excursioneta que sortia del poble de Banff i vorejaba el riu Deveron. Va estar guay per veure paissatges típics d'escòcia i per respirar una mica d'aire pur durant unes hores.

La tornada no va tenir molta història. Des de que vam sortir de Turriff, fent el camí invers del primer dia, fins a arribar a Barcelona, van passar moltes hores que van donar per moltes converses i també algun que altre silenci.

Gràcies Callum per haver-nos convidat. Va ser un cap d'any molt diferent i que per això mateix el recordarem durant molt de temps.


19 de juny, 2014

Deliciosas costillas en Pomarossa

L'Agustí i la Lina tenen una botiga de papereria de disseny a la carrera 11A amb el carrer 95 que es diu Moshi Moshi. Es petita però té un interiorisme molt ben treballat, i es nota que cada detall i cada producte han estat escollits curosament. 

Gairebé porta amb porta amb la tenda està el Pomarossa, un restaurant-xarcuteria especialitzat en costelles de porc. Sempre que he anat a visitar a l'Agustí em picava la curiosat ja que tant el local com el menjar feien molt bona pinta. De fet un dia vam fer un cafetò i el vam acompanyar amb un Apple Strudel amb trossets de formatge blau que estava fantàstic. 

Però no va ser fins aquest passat dimecres que hi vaig anar a dinar. Llegint la carta vaig descobrir això de que eren especialistes en costelles de porc però també hi havia d'altres opcions no tan carnívores. De costelles tenen com unes deu modalitats, cadascuna de les quals feia millor pinta que l'anterior. Les que jo em vaig menjar estaven fantàstiques però ara no recordo ben bé de que eren. Això si, estaven super tendres i a més a més no eren només òs sinó que gairebé tot era carn. Venien acompanyades d'una amanideta i d'unes papas criolles guarnides amb una mena d'allioli de color verd. Pel que em va semblar els postres també són una especialitat de la casa així que ens vam partir un mini pastisset de formatge amb fruits vermells i xocolata. Per rematar-ho un espresso acompanyat d'un petit gotet d'aigua amb gas; els petits detalls marquen la diferència.

Ja teniu el pack doncs: comprar un detallet a Moshi Moshi i després dinaret al Pomarossa.

Bon profit!!

Cra. 11 a # 95-21 local 2, Bogotá
(1) 7559147