26 de juny, 2014

Road to Scotland

Aquest darrer cap d'any el vam passar a Escòcia. La idea d'ana-hi va sorgir en un sopar que està recollit també a Viatges Habibi (uns quants post més enrere). No recordo exactament com va anar, però al final ens vam autoconvidar la Isabel, la Diana i jo a casa dels pares del Callum. Una mica de morro, sí, però al Callum i la Mariona no se'ls veia tampoc disgustats amb la idea.

Hi vam passar quatre dies, marxant el 30 de bon matí i tornant el dia 2 de gener molt cap al tard. Aquells dies queden ja una mica lluny però recordo que ens ho vam passar molt i molt bé. Vam arribar d'horeta a Edinburgh (lease Edimboro) i vam passar unes hores donant voltes per la ciutat fins a la tarda ja que teniem reservats bitllets per un tren que ens havia de portar fins a Aberdeen. 

Allí ens van recollir la Mariona i el Callum i vam fer una horeta de camí fins a Turriff el poble on va nèixer i crèixer el Callum i on viuen els seus pares. Un cop allí el Callum ens va fer unes voltes en cotxe per ensenyar-nos el seu poble i més concretament tots els pubs que tindríem a la nostra disposició la nit de cap d'any. No recordo bé que vam sopar aquell dia però algo que segur estava molt bo. De fet tots els dies vam menjar fantàstic. La mare del Callum, que era encantadora, ens va cuinar coses típiques de la zona que a mi em van entusiasmar; especialment els esmorzars, allò era bacon i la resta són tonteries. El pare del Callum també era molt simpàtic però això si, no s'entenia res del que deia!!!  : ))

Al dia següent ens vam llevar i la Isabel i jo vam fer una volteta pels voltants de la granja. El noi que porta actualment la granja de porcs ens va veure i es va espantar. Es va pensar que erem inspectors de sanitat que veniem a fer una inspecció sorpresa!!! És evident, la Isabel i jo, els típics inspectors de sanitat escocesos de granjes de porcs.

El 31 vam voltar per diversos llocs, però el millor va ser la visita a la localitat de Crovie. Hi vam arribar tard pero encara quedava una estona de llum. Crovie és un poblet amb quatre cases contades que es troba als peus del mar del nord. Les casetes són molt mones, de fusta, de colors diversos i amb una cosa que ens va sobtar a tots; les portes d'entrada no donen al mar. Una senyora coneguda del Callum que ens vam trobar allí ens va dir que era pels temporals. De vegades la mar és tan forta que les onades passen per sobre les cases i per això les portes estan o bé en un lateral o bé al darrera... quina por!!!

Quan vam arribar a Crovie estava molt núvol, però va haver un moment que el sol, que ja s'estava ponent, va aparèixer per l'horitzó. El cel estava completament tapat pero el sol estava tan baix que la llum ataronjada es concentrava tota i de forma molt intensa entre el mar i la capa de núvols. He vist moltes postes de sol a la meva vida, però us juro que aquesta és probablement la més impressionant. Va durar pocs minuts però es va crear un ambient màgic i tots ens vam exaltar una mica i no vam parar de fer fotos fins que el sol es va pondre definitivament. Va ser un moment inolvidable.

La nit de cap d'any finalment no la vam passar a cap pub ja que vam decidir quedar-nos a celebrar-ho a casa amb els pares del Callum. Vam fer un sopar molt bo on ens va tocar cuinar als catalans. No recordo el menú, però va quedar apanyat. Després del sopar va venir un dels moments més controvertits del cap de setmana; la partida de Pictionary. Vam jugar dones contra homes, molt original, elles eren 4 i nosaltres 3. Si el pictionary ja es complicat en la teva llengua imagineu-vos en anglès i compartint equip amb el pare del Callum. Ell i jo no ens enteníem de res i el Callum havia de fer de traductor. No vull entrar en detalls sobre la partida però al final vam guanyar el nois. Les noies no van acceptar gaire bé la derrota i encara avui aleguen que vam fer coses ilegals per guanyar. Va haber més d'una discussió acalorada que ens podríem haver estalviat, jo el primer.

Després vam fer el raim, pero en comptes de campanades, en aquesta ocasió van ser canonades acompanyades per uns paios en fandilla que tocaven la gaita. Va ser molt bo veure a la Mariona, una mica perjudicada per la ginebra d'elaboració cassolana, obligant a la mare del Callum (la seva sogra) a acabar-se tot el raïm. Una mica més i hem d'anar a l'hospital. 

Al matí següent estavem tots prou bé ja que no haviem begut tampoc massa i i havíem anat a dormir bastant d'hora en comparació a Barcelona. Vam fer un esmorzar fort i ja no sé ben bé si va ser abans o després de dinar, però vam anar a fer una excursioneta que sortia del poble de Banff i vorejaba el riu Deveron. Va estar guay per veure paissatges típics d'escòcia i per respirar una mica d'aire pur durant unes hores.

La tornada no va tenir molta història. Des de que vam sortir de Turriff, fent el camí invers del primer dia, fins a arribar a Barcelona, van passar moltes hores que van donar per moltes converses i també algun que altre silenci.

Gràcies Callum per haver-nos convidat. Va ser un cap d'any molt diferent i que per això mateix el recordarem durant molt de temps.


19 de juny, 2014

Deliciosas costillas en Pomarossa

L'Agustí i la Lina tenen una botiga de papereria de disseny a la carrera 11A amb el carrer 95 que es diu Moshi Moshi. Es petita però té un interiorisme molt ben treballat, i es nota que cada detall i cada producte han estat escollits curosament. 

Gairebé porta amb porta amb la tenda està el Pomarossa, un restaurant-xarcuteria especialitzat en costelles de porc. Sempre que he anat a visitar a l'Agustí em picava la curiosat ja que tant el local com el menjar feien molt bona pinta. De fet un dia vam fer un cafetò i el vam acompanyar amb un Apple Strudel amb trossets de formatge blau que estava fantàstic. 

Però no va ser fins aquest passat dimecres que hi vaig anar a dinar. Llegint la carta vaig descobrir això de que eren especialistes en costelles de porc però també hi havia d'altres opcions no tan carnívores. De costelles tenen com unes deu modalitats, cadascuna de les quals feia millor pinta que l'anterior. Les que jo em vaig menjar estaven fantàstiques però ara no recordo ben bé de que eren. Això si, estaven super tendres i a més a més no eren només òs sinó que gairebé tot era carn. Venien acompanyades d'una amanideta i d'unes papas criolles guarnides amb una mena d'allioli de color verd. Pel que em va semblar els postres també són una especialitat de la casa així que ens vam partir un mini pastisset de formatge amb fruits vermells i xocolata. Per rematar-ho un espresso acompanyat d'un petit gotet d'aigua amb gas; els petits detalls marquen la diferència.

Ja teniu el pack doncs: comprar un detallet a Moshi Moshi i després dinaret al Pomarossa.

Bon profit!!

Cra. 11 a # 95-21 local 2, Bogotá
(1) 7559147

07 de juny, 2014

El mejor corrientazo de Chicó

En els temps que vivim el poder no resideix en tenir la informació sinó en compartir-la. El Carles, el mateix del post anterior, és un crack en això i l'altre dia em va recomanar un dels llocs més populars del Chicó per a fer el "corrientazo".

El "corrientazo" és el nom del menú del migdia que serveixen els restaurants aquí a Colombia. Es tracta d'un menú a preus populars que habitualment es composa d'un entrant que acostuma a ser una sopa d'aspecte poc atractiu i de color grisós amb diferents tipus de patata i si tens sort algun tros de pollastre, i un plat principal que acostuma a ser una carn acompanyada per una combinació d'aquestes coses; llenties, patates, advocat, yuca, plàtan o arròs.

Al Chicó, més concretament a la Carrera 15 #92-65, es troba el Papas&Carne, potser un dels millors corrientazos del barri (veure millors corrientazos de Bogotá). El lloc no té res, de fet des del carrer quasi no es veu ja que a la planta baixa hi ha una pastisseria que funciona a part del restaurant. La pastisseria, tot i semblar una mica matussera, fa molt bona pinta. Son postres calòrics però tradicionals; arròs amb llet, recuit, natilles, flam, cheese cake, etc.

El restaurant està a tope i cal anar a les 12h si no es vol fer cua. Jo hi he anat a la una i la cua baixava tota l'escala fins el carrer. M'he omplert de paciència (qualitat important aquí a Colòmbia) i finalment m'he aconseguit seure. A diferència de la majoria de llocs, en el Papas&Carne, tot i que el seu nom indiqui el contrari, tenen divereses varietats de peix. Jo he fet una mojarra fregida que realment estava bona, acompanyada del seu platàn fregit, arròs, papas fregides i yuca... hidrats de carboni i fritanga a punta pala!! Pero la veritat és que ho he disfrutat molt i més encara amb els mals de cap que m'ha donat avui el tema del pis. 

Papas&Carne
Carrera 15 #92-65, Bogotá

03 de juny, 2014

Bogotá - Choachi

Bogotá és una ciutat molt intensa; cotxes, gent, asfalt i contaminació. Amb el poc temps que hi porto tinc la sensació que o vas sortint de tant en quant o la ciutat et pot superar. 

Això mateix és el que vaig fer aquest cap de setmana. El Carles, un català que viu a Bogotà, em va donar a conèixer una empresa que es dediquen al turisme de natura. Tenen molts tipus d'excursions, algunes d'elles d'un dia, altres de tres o quatre i unes altres de més llargues i a mida. Es diuen "Caminantes del Retorno" i encara que el nom soni a secta aquest diumenge els vaig conèixer i semblen molt bona gent.

El trekking era per l'antic camí que comunicava Bogotá amb Choachi (aquí podeu veure els detalls del recorregut). Ens vam apuntar amb el Carles, el Pep i l'Agustí, però aquests dos últims van causar baixa a última hora, així que el Carles i jo vam ser els xulos que vam aguantar el tute de caminar cinc hores en baixada costant sobre lloses de pedra humides. Dos dies després encara tinc les cames cruixides.

Vam sortir amb el grupet que s'havia apuntat a les 7 del matí del centre de Chapinero. Tres quarts d'hora més tard erem a l'inici del camí, a 3400m d'alçada i per davant teniem 15km de baixada fins al poble de Choachí que es troba a 2000m. La primera part del trajecte va ser la més dura ja que era una camí empedrat amb llosses, que degut a la pluja i a la humitat de l'indret, estaven molt relliscoses. Tots vam anar alguns cops amb el cul a terra i això va fer que estiguessim tant concentrats en no caure que gairebé no podiem gaudir de les vistes. Després d'una parada técnica i unes arepes artesanals fantàstques la dificultat va disminuir però el cansament a les cames ja era molt evident.

Un cop a Choachí vam tenir temps per fer una cerveseta i poc més. Vam pujar tots a l'autobus de tornada i durant molta estona va regnar el silenci; tothom estava ben petat.